D'ençà que va començar a partir de mal d'esquena ha esdevingut un expert en cadires. També en la pròpia malaltia "trastorn?, afecció?, on és la frontera?", però sobretot en cadires. Ha tamisat l'experiència que tothom té i ha pujat una veritable teoria de la cadira en relació al mal d'esquena, afegible, i no en darrer lloc, a les que deuen tenir els fabricants i els dissenyadors. Ha interioritzat, per necessitat, per simple necessitat de supervivència, les instruccions per asseure-hi correctament (empènyer el cul contra el fons del seient, recolzar la ronyonada en el respatller, posar els peus plans a terra obrint-los un xic més que l'amplària dels malucs, situar la pantalla de l'ordinador "si escau" a l'altura dels ulls i, per escriure a mà, fer-ho sobre un pla inclinat, o un faristol, per tal de no inclinar excessivament el coll), com un mandala terebrant, com un manament fatal que és imprescindible repetir-se al llarg del dia. Pensa tot el que hauria guanyat si algú li hagués ensenyat a l'escola aquests i semblants simples consells que després, com moltes persones, ha hagut d'aprendre solitàriament i fatigosa, i en la desproporció entre el benefici que n'hagués tret i la inutilitat de tot el que va mirar d'empassar-se, de grat o per força.
Torna a la teoria. Les pitjors, parlem de cadires, són aquestes de tela, pretesament de director de cinema, ordinàriament negres "paradoxa: en té al despatx la seva metgessa, tot i que no ha gosat dir-li-ho", perquè la seva inestabilitat t'obliga a estar en una constant tensió. Les millors, aquestes que comencen a estendre's, ergonòmiques, que es fabriquen als països nòrdics o a casa nostra, i que tot i ser cares són una bona inversió. Al mig d'ambdues hi ha tot un món de sensacions i d'efectes: els seients estrets dels avions "que veuen actualment força superada per moltes altres la incomoditat d'asseure-hi", les cadires dels restaurants "on hi ha de tot: seients que revelen la intel·ligència de l'amo i que et conviden a no moure't durant hores, d'altres que t'escupen abans del primer plat", dissenys estèticament atractius i força còmodes, i d'altres que són fruit de l'opció per un tret o altre, els seients insans fins al turment dels cotxes petits, els tamborets. Nicieses aparents que determinen la qualitat de la lectura, del menjar, que influeixen en les idees que se t'acuden o en els sentiments que emets als pròxims.
Ha pensat també en les metàfores que expliquen el mal d'esquena, tan mengívoles als freudians i tan esquerpes als traumatòlegs més mecànics, per dir-ho així: què vol dir que hem d'estar drets sense estar quiets, no inclinar-nos davant res ni ningú, o només fer-ho en les situacions i en la forma indicades, què vol dir tenir l'edat de la nostra esquena. I també en teories més àmplies. En la concepció punitiva de la malaltia "Susan Sontag dixit", que ens obliga a veure-hi un càstig i a cercar-ne un culpable, sovint el malalt. En la suposada bondat indiscutida i ingènua de la naturalesa, oposada a la creixent i inacabable multiplicitat de les malalties. En la salut com a ideal, com a mite, com a irrealitat, com a límit matemàtic que ningú no assoleix mai. En el significat, si n'hi ha cap, que existeixin veritables malalties de i per la cultura (les de l'esquena, per començar, les del cor, les de la ment). I ara fa voltes a la pensada, absolutament original, que el paradís és el lloc on les malalties tenen només un sentit literari, malgrat que hi fa voltes, tot sigui dit, sense cap pressa per arribar-hi.
