D'ençà que va començar a partir de mal d'esquena ha esdevingut
un expert en cadires. També en la pròpia malaltia "trastorn?,
afecció?, on és la frontera?", però sobretot en cadires. Ha tamisat
l'experiència que tothom té i ha pujat una veritable teoria de la
cadira en relació al mal d'esquena, afegible, i no en darrer lloc,
a les que deuen tenir els fabricants i els dissenyadors. Ha
interioritzat, per necessitat, per simple necessitat de
supervivència, les instruccions per asseure-hi correctament
(empènyer el cul contra el fons del seient, recolzar la ronyonada
en el respatller, posar els peus plans a terra obrint-los un xic
més que l'amplària dels malucs, situar la pantalla de l'ordinador
"si escau" a l'altura dels ulls i, per escriure a mà, fer-ho sobre
un pla inclinat, o un faristol, per tal de no inclinar
excessivament el coll), com un mandala terebrant, com un manament
fatal que és imprescindible repetir-se al llarg del dia. Pensa tot
el que hauria guanyat si algú li hagués ensenyat a l'escola aquests
i semblants simples consells que després, com moltes persones, ha
hagut d'aprendre solitàriament i fatigosa, i en la desproporció
entre el benefici que n'hagués tret i la inutilitat de tot el que
va mirar d'empassar-se, de grat o per força.
Torna a la teoria. Les pitjors, parlem de cadires, són aquestes
de tela, pretesament de director de cinema, ordinàriament negres
"paradoxa: en té al despatx la seva metgessa, tot i que no ha gosat
dir-li-ho", perquè la seva inestabilitat t'obliga a estar en una
constant tensió. Les millors, aquestes que comencen a estendre's,
ergonòmiques, que es fabriquen als països nòrdics o a casa nostra,
i que tot i ser cares són una bona inversió. Al mig d'ambdues hi ha
tot un món de sensacions i d'efectes: els seients estrets dels
avions "que veuen actualment força superada per moltes altres la
incomoditat d'asseure-hi", les cadires dels restaurants "on hi ha
de tot: seients que revelen la intel·ligència de l'amo i que et
conviden a no moure't durant hores, d'altres que t'escupen abans
del primer plat", dissenys estèticament atractius i força còmodes,
i d'altres que són fruit de l'opció per un tret o altre, els
seients insans fins al turment dels cotxes petits, els tamborets.
Nicieses aparents que determinen la qualitat de la lectura, del
menjar, que influeixen en les idees que se t'acuden o en els
sentiments que emets als pròxims.
Ha pensat també en les metàfores que expliquen el mal d'esquena,
tan mengívoles als freudians i tan esquerpes als traumatòlegs més
mecànics, per dir-ho així: què vol dir que hem d'estar drets sense
estar quiets, no inclinar-nos davant res ni ningú, o només fer-ho
en les situacions i en la forma indicades, què vol dir tenir l'edat
de la nostra esquena. I també en teories més àmplies. En la
concepció punitiva de la malaltia "Susan Sontag dixit", que ens
obliga a veure-hi un càstig i a cercar-ne un culpable, sovint el
malalt. En la suposada bondat indiscutida i ingènua de la
naturalesa, oposada a la creixent i inacabable multiplicitat de les
malalties. En la salut com a ideal, com a mite, com a irrealitat,
com a límit matemàtic que ningú no assoleix mai. En el significat,
si n'hi ha cap, que existeixin veritables malalties de i per la
cultura (les de l'esquena, per començar, les del cor, les de la
ment). I ara fa voltes a la pensada, absolutament original, que el
paradís és el lloc on les malalties tenen només un sentit literari,
malgrat que hi fa voltes, tot sigui dit, sense cap pressa per
arribar-hi.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.