Per a molts ha estat el gran tema de la setmana. El play back de les actuacions musicals en la cerimònia d'inauguració dels jocs olímpics universitaris quasi ha fet oblidar les anteriors afirmacions genitals de Primo Nebiolo i ha banyat una mica de pólvora a un assumpte tan escandalós com el de La Balanguera. Decididament, la Universiada de Jiménez-Prieto- González no ha tengut el seu dia, i això que ja l'hauria pogut tenir des de 1991. Una altra cosa és que el trio més Fageda hagin pogut viure dies esplendorosos, brillants com l'or, però tot això no té res a veure amb la Universíada pròpiament dita. Ara, el play back no s'oblidarà en molts d'anys. Som molts els que no comprenem com, per exemple, tot un senyor Salvador Brotons, home de currículum molt sòlid, es pot prestar de bon grat o tant si vols com si no vols a una fantotxada d'aquest calibre. I qui diu Salvador Brotons podria dir molts d'altres noms de professionals dels quals ningú no hauria dit que fossin capaços d'actuacions tan poc professionals precisament. Però, i si els que es queixen del so pre-enregistrat només fóssim uns puristes tiquis-miquis, uns tastaolletes hipocondríacs? Bé podria ser, perquè, quan he dit molts, feia recompte sumari de les meves coneixences, que formen un grup inevitablement reduït. Ara que me'n record, hi havia gent que es rompia les mans aplaudint. (Per cert, coneixeu algú que anàs a l'estadi pagant?). I és clar, hi pot haver realment motiu de queixa: el millor caviar no ve envasat? I el salmó fumat? I molts de patés? Però no necessàriament s'ha d'associar l'envasat a les delicatessen, perquè en llauna o congelats, ens arriben una porció important dels aliments que ingerim. Ens hem acostumat a no ser exigents en gairebé res, la docilitat social és, potser, la característica primordial de l'estat del ni-fu ni-fa. La inèrcia és la nostra manifestació de força més rotunda. Per tant, si ens acceptam així com som, si assumim el nostre caràcter de piscifactoria, no hi ha res d'estrany que se'ns doni play back en vena. L'únic estrany que hi ha aquí és que el senyor Brotons i tants d'altres surtin a fer el paripé, quan en realitat allò que agrada, allò que entusiasma i ens agermana és Luis Cobos. Per a una pròxima ocasió, els Jiménez-Prieto- González de torn li podrien encarregar una versió de sor Tomasseta per acompanyar la traca final. I ja sabríem definitivament de quin peu calçam.