Els desigs d'Alfonso Guerra de presentar-se a candidat de la presidència del Govern si el PSOE convocàs unes noves eleccions primàries demostren que les coses encara van molt malament a la cúpula estatal del partit de Pablo Iglesias. Si a les Balears s'ha demostrat que la renovació, encarnada per Francesc Antich, ha estat altament positiva i ha donat aire i alè als socialistes illencs, per devers la Meseta i per Andalusia les coses semblen anar en sentit contrari. Així, la resurrecció política del germà de Juan Guerra és un dels pitjors anuncis que li podien passar a aquesta centenària organització. Els pobles, igual que les persones, són madurs quan tenen memòria. I més de vint anys d'exercici de la democràcia ja atorguen la suficient experiència per entendre que el millor que poden fer els fantasmes del passat és quedar-se a ca seva. Han passat menys de vuit anys des que l'aleshores totpoderós Alfonso Guerra va haver de plegar com a vicepresident per l'extraordinari i misteriós enriquiment del seu germà. Però durant aquests anys, els ciutadans han madurat de manera impressionant. Ja ningú no tolera prepotències del poder. En canvi, la ciutadania aposta per la renovació, i el relleu generacional com únic camí de revitalització democràtica. No oblidem que Borrell va haver de plegar per una qüestió del passat. Per tant, seria convenient que qualcú li digués a Guerra que deixi de fer el borinot. El seu silenci és el darrer favor que pot fer al partit socialista.