Quinze dies després de les eleccions, la majoria de ciutadans, sobretot aquells que ens preocupa el futur del nostre país, hem digerit els resultats, els hem desxifrat i els hem interpretat de les mil maneres possibles. A mesura que hem incorporat dades i que hem confrontat allò que pensàvem amb allò que sembla ser la realitat, hem pres consciència de la gran dosi d'utopia i d'idealisme que encara manteníem i que ens costa llançar a la cuneta de la nostra vida. Esperàvem un canvi. Desitjàvem una transformació. Volíem contemplar la possibilitat de veure néixer i créixer una nova manera de governar. Ho havíem somiat i créiem estar convençuts que era possible i, fins i tot, probable. Allò que no havíem imaginat és que ens pertocaria fer un curs intensiu de reciclatge i d'adaptació politicocurricular. Pensàvem tenir-ho tot controlat, però no era així, ni molt menys.
La primera adaptació que hem hagut de fer és assumir allò que «allà on pareix que no hi plou no hi poden estar de goteres». Avesats a apuntar sempre a la dreta, als grups de poder tradicional, per ventura hem oblidat que l'esquerra també és humana i ambiciosa. Això que sembla una obvietat, molts ho havíem oblidat i hem pogut caure en l'error d'esperar respostes essencialistes, puritanes i pròpies de grups «càtars». L'anàlisi política mai no es pot fonamentar en teories maniquees, ni pot reduir la realitat a divisions bíbliques de caràcter apocalíptic. No obstant això i malgrat haver-nos adonat de la realitat humana (en el pitjor sentit de la paraula) que envolta l'esquerra, el progressisme illenc manté ben viva la seva oportunitat històrica. El canvi que volem ha de ser protagonitzat per homes i dones que coneixem perfectament les seves limitacions, però que estan disposats a deixar de banda el sectarisme i l'ambició per aconseguir un objectiu. No serà fàcil, però ha de ser possible. El canvi que no volem és aquell que només fa referència al poder i abandonar els ideals.
Una altra adaptació que hem hagut de fer és aprendre a no ser simplistes, però un poc més simples. La realitat és complexa i ho acceptam; però davant això no hi valen els tancaments, ni les acusacions, ni les condemnes. La complexitat de la nova situació, en cas de produir-se el canvi desitjat, ens obligarà a tots a assumir el nou estat de coses amb valentia. Els comentaristes o columnistes han de continuar essent lliures, crítics i durs amb el poder. Si els protagonistes principals d'un govern de progrés no estan disposats a assumir les petites punyides d'agulla que ja els comencen arribar, difícilment estan en condicions d'assumir responsabilitats més complexes. Ens hem tornat simples, però no consentits, ni ens posarem una bena davants els ulls. Allò que realment no volem és un «altre govern que també tengui por de la llibertat i del pluralisme».
