Final del cas Calvià

La decisió de l'Audiència Provincial de Palma declarant prescrit el cas Calvià és tècnicament impecable. Els magistrats han fet una lloable exhibició de coneixements jurídics per arribar a la conclusió que s'ha d'enterrar per sempre l'intent de suborn d'un regidor perquè canviï el sentit del seu vot i subverteixi la voluntat popular. Si ells així ho raonen, així ha de ser. Però, en aquesta nova hora d'arxius i de prescripcions, convendria que recordàssim que l'article primer, punt segon, de la nostra Constitució diu: «La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat». I això és precisament el cas Calvià: l'intent de subvertir i tòrcer la sobirania popular amb cent milions de pessetes per enmig. I la resta de la Constitució, com la resta de l'ordenament jurídic, és paper mullat si la voluntat popular expressada en les urnes és violada a força de bitllets de banc. I si les lleis permeten aquests tipus de prescripcions sense que el jucidi arribi al seu final i s'esbrini tota la veritat, és que hi ha coses molt importants que s'han de millorar dins aquest ordenament jurídic. És l'article primer de la nostra essencial norma de convivència el que ha resultat ferit. És la volta de la democràcia la que ha patit aquest atemptat. Si votar no serveix per elegir en llibertat, què feim aquí? Per què no tornam a la selva, on no existeixen les lleis, o al feixisme, en què les lleis són formalment perfectes però fetes d'esquena al poble? Aquesta és l'essència del cas Calvià, declarat prescrit per l'Audiència set anys i mig després que esclatàs l'escàndol.