Les característiques que destaquen de les passades elecccions al Principat són: l'estancament del PP, el retrocés de CiU, el creixement d'ERC, la consolidació municipal del PSC i el manteniment d'Iniciativa per Catalunya, malgrat una bossa significativa de vot anguitista.
Aquests resultats han estat, probablement, els més sorprenents de tot l'Estat, i m'agradaria esbrinar les causes del comportament dels electors perquè coincideixen amb velles intuïcions que fins ara no havia vist confirmades.
Si començam pel PP, crec que totes les anàlisis del seu estancament són errònies. Els diputats que ara té el PP són el fruit de les magnífiques campanyes espanyolistes d'Alejo Vidal Quadras. En tots els debats deia que ell era l'únic espanyol espanyolista entre els líders polítics de tots els partits. Ho defensava i ho demostrava amb gràcia i vehemència. Va captar per al PP tot el vot nacional-espanyolista de Catalunya, però, al mateix temps, va crear un enorme rebuig en la resta de l'electorat. D'això se'n diu tocar sostre. Els ciutadans, després de sentir les proclames de Vidal Quadras, es feien dels seus o passaven a militar a l'anti-PP. Va deixar el partit sense coixí, sense aquesta zona neutra d'electors, moderadament simpatitzants que et voten alguna vegada i alguna no. El PP, amb el discurs lingüísticament agressiu i nacionalment rabiós, va arreplegar tot quant hi havia a prop, però va deixar cremades les bardisses: per això està estancat i és difícil que torni a créixer. Aquí, a les Illes, l'estratègia ha estat, també, aquella que va inventar Vidal Quadras, però els resultats no han estat bons. El temps dirà si, aquí, el PP també ha sembrat de sal tots els camps pròxims.
El comportament del vot de CiU s'explica, per analogia, amb el del PSOE felipista: l'electorat actua amb el pistó retardat. Quan un partit de govern està esgotat i ja no fa res que no sigui la reiteració o l'enfangament, l'electorat espera, per castigar-lo, una o dues convocatòries més. Només el 9 nou de Girona ha donat tres raons convincents del retrocés del pujolisme: s'ha aliat amb el PP, ho ha fet per un preu ridícul i ho ha venut com si fos un èxit. Abans s'havia aliat amb el PSOE amb resultat i màrqueting semblants, però, fins ara, no li han passat factura.
ERC ha comès tants errors com ha pogut i el principal va ser votar contra la Llei del Català, però aquests errors no han estat suficients per espantar el votant nacionalista que fugia, amb decisió, de CiU.
La consolidació municipal del PSC s'explica perquè ha dedicat els seus millors homes a la gestió dels municipis i, per això, la gent no l'identifica amb la ferum del PSOE.
El manteniment d'Iniciativa per Catalunya només mostra com és de difícil que s'enfonsi un partit històric. Malgrat l'escissió anguitista, «el partit» ha resistit i resistirà. Com, si no, han aguantat els vells partits comunistes a l'Europa occidental? La inèrcia i la tradició són més fèrtils que les idees.
