L'eufòrica inquietud electoral va donar pas, en poques hores, al neguit de les perspectives embullades. S'ha dit que la passada campanya havia estat bruteta, més bruta que de costum, vull dir, sobretot, per part de la força política hegemònica. Es veu que aquesta brutor ha seguit la força de la inèrcia, i ara l'executiva del PP assegura que Jaume Matas ha fet molt bon paper i que els responsables de no haver assolit la majoria absoluta són Rosa Estaràs, Manuel Ferrer, Antoni Rami i Miquel Ramis (per estricte ordre alfabètic). És clar, de vegades s'agafa tanta d'empenta que un sap que una persona no es pot aturar allà on seria convenient, a no ser que crear divisions en el moment de la derrota convengui al preu que sigui.

La nit electoral sempre és una representació teatral, el gran teatre del món. Durant aquesta representació, es van succeint una sèrie de telons de fons, a tenor de les expectatives que es van obrint primer a través dels sondeigs i després segons les projeccions que es fan en cada moment del recompte de vots. Hi va haver moments, per exemple, en què Jaume Matas hauria estat president de la Comunitat Autònoma i Joan Fageda hauria passat a l'oposició. També n'hi va haver en què els dos eren desterrats del poder. L'element distorsionador, per ventura també indirectament relacionat amb les brutoretes, va ser el vot de Formentera, gràcies al qual tots vàrem saber una miqueta més de l'estatut d'autonomia que defensam amb tant d'entusiasme com desconeixement. L'escenari, finalment, oferia uns decorats en els quals era possible insinuar, suggerir, assegurar qualsevol cosa. Tot això podria tenir el seu encant polític, si tots confiàssim una mica més en els oficiants. S'ha de reconèixer que la dramatúrgia és molt pobra, i que no hem tengut massa sort amb els actors. No hem pogut aprendre gaire, en matèria de filosofia política. Només hem après que ja n'hi ha que descaradament apliquen allò de la justificació dels mitjans pels mitjans mateixos. Tot ja val. I la veritat és que s'han guanyat a pols una elevadíssima abstenció, que fa inexplicable qualsevol sentiment de victòria véngui d'on véngui. Ja ha passat, i ara ens queda la difícil «ressaca» de fer rimar objectius i interessos que no sempre figuren en el mateix diccionari. Ho superarem, però segurament ens torbarem molt a poder creure que hi ha governs constituïts per servir el poble.