algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
20°

La rateta presumida (conte infantil per a adults)

Hi havia una rateta molt presumida, anomenada Maria Antònia, que tot passejant per davant ca seva va trobar una moneda. Era una moneda rodona com un pa i lluent com el sol. Més alegre que unes castanyetes la va estotjar a la butxaca, i ja la teniu cavil·lant què faré i què no faré amb aquesta fortuna. «Res "va dir, després de pensar-ho una bona estona" em compraré un floc de coloraines ben vives per lluir damunt el cap, i amb aquesta mudada nova em posaré a guaitar a la finestra fins que passi un enamorat que m'agradi». Així que la rateta presumida, anomenada Maria Antònia, se n'anà corrensos a la tenda de flocs, va comprar-se'n un que tenia tots els colors de l'arc de Sant Martí i, després de posar-se'l damunt el cap i de mirar-se i remirar-se al mirall tantes vegades com volgué, va apostar-se a la finestra per veure passar els enamorats. El primer animal a reparar-la va ésser un canet de pelatge gris que se n'anà escapat fins davall la finestra. «Rateta "li va demanar, sense compliments" et vols casar amb mi?». Va somriure, joiosa, la rateta presumida. «I què noms?», va dir ella. «Eberhard "va contestar el canet, mentre movia la coa com si fos un ventall", però si em vols dir Sion tant em fa!». Sospirà la rateta presumida. «Veiam "li va confessar" no sé qui ets. Què saps fer per donar-te a conèixer una mica més?». Aleshores Eberhard va posar-se seriós. «Sé lladrar per a defensar les propietats del meu amo», va afirmar amb un orgull indissimulable. I sense dir cap altra paraula va posar-se a lladrar tan fort com sabia. És a dir: bub-bub, bub-bub!. «Jesús, calla! "el va interrompre la rateta presumida" m'has eixordat amb aquests sons tan aguts. Ves-te'n, ves-te'n! Mai no em podria casar amb tu». Així que el ca va anar-se'n amb la coa enmig de les cames. De seguida, però, va aparèixer per una punta del carrer un gall favat, de mirada altiva, que en reparar la rateta presumida, que nomia Maria Antònia, va córrer fins a situar-se davall la finestra. «Mai no he vist una rateta tan bella! "va exclamar, enamorat", que et voldries casar amb mi?». Se'l mirà de cap a peus, la rateta presumida, i realment duia més plomes que un príncep. «Què noms?», va voler saber. «Pere "li va dir aquell" i et puc garantir que no quedaràs viuda. El meu amo mai no em posarà a la cassola perquè em guarda per llavor». Va estar contenta en saber-ho, la rateta presumida. «Veiam "li va demanar" i què saps fer?». Aleshores el gall Pere estufà les plomes del coll i llançà un quiquiriquic més potent que un so de trompeta. «Ai, ves-te'n! "exclamà la rateta presumida" cada cop que et sentiria em creuria que hem entrat en guerra». Així que el gall va seguir camí, tan entristit que ni picotejava els cucs. A continuació va aparèixer al carrer un ase roig, que en veure la rateta presumida alçà les orelles i s'hi acostà al galop. «Ai, rateta estimada "va exclamar embadalit" que et voldries casar amb mi?». Li va parar els peus la rateta presumida. «Saps que fas de via ase estimat "va protestar" que no veus que encara no m'has dit què noms?». S'enrajola l'ase. «Em diuen Francesc "li va dir" i a l'hora de la feina som el braç dret del meu amo». «I a part de feina, què saps fer?», va voler saber la rateta presumida. «Bramar», va dir l'ase, al temps que es posava a fer ia, ia, ia, iaa!. «Basta! "cridà la rateta presumida" tens un cant vulgar. Ves-te'n ase!». Així que l'ase va allunyar-se de la finestra amb pas tan feixuc que semblava que venia de llaurar. Ja desesperava la rateta presumida, que nomia Maria Antònia, quan se li il·luminà la cara en veure un moixet que s'acostava. «Oh, rateta, quin llepadits em faria amb tu! "va exclamar en veure-la" que et voldries casar amb mi?». Va somriure afalagada, la rateta presumida. «Si ets tan agosarat, que no trobes que t'hauries de presentar?». «Oh, sí, sí! "va exclamar el moix" la madona em diu Jaumet». «I l'amo?», va voler saber la rateta presumida. «Procur que no em vegi gaire, no sigui cosa que em mani feines», va respondre en Jaumet. «Oh, quin animaló més agradós!», va admetre la rateta presumida, i li demanà: «Digues, i què saps fer?». Aleshores brillà la cobdícia en els ulls d'en Jaumet. «Obre'm la porta "va dir-li" i ho sabràs de seguida». Així que la rateta presumida, enlluernada, li obrí la porta amb el cor bategant, i en Jaumet "que en realitat era un Jaumarro" la va estrènyer amb les urpes i amb dues mossegades se la va haver menjada. I encara són vius si no són morts. (Conclusió: què quedarà d'UM, al final de la pròxima legislatura , si en lloc de continuar amb la gent del Pacte del Progrés se'n va amb el Partit Popular?).

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.