Comentari al dia 13

Hem viscut la campanya més crispada des de la reinstauració democràtica. D'un temps ençà, el president Matas escalfava l'ambient, potser empès pels nervis que derivaven de la responsabilitat que tenia de superar amb bona nota el 13-j. Amb el cap fred no li interessava gens ni mica atacar els seus rivals, perquè qualsevol d'ells coneixia els seus punts febles. Tanmateix ho ha fet. Al llarg d'aquesta legislatura, el Partit Popular s'ha desgastat en qüestions sagnants. El túnel de Sóller és un tema que encara dóna joc electoral a l'esquerra. I l'aprovació de les DOT, la polèmica de les autopistes, una política d'imatge a Sud-amèrica que suposa un malbaratament notable, una taxa d'atur elevadíssima en contraposició a l'alt nivell de vida de la comunitat, una visió valencianista de la qüestió lingüística i cultural, i el fet que el govern s'ha vist obligat a canviar tres vegades de president, constituïen un feix de motius prou contundents que permetien augurar a Matas una reelecció difícil. D'altra banda, és cert que el PSIB-PSOE, sacsejat per problemes interns a nivell estatal, no estava capacitat per a plantejar"li batalla, cosa que únicament va fer a les darreries de la campanya, quan Antich guanyà Matas al debat que ambdós protagonitzaren. El president va tenir la sort que el debat esmentat no va servir de gran cosa. El PSIB"PSOE és un partit que fretura d'identitat pròpia, i tant li és vendre ous com comprar gallines per tal de fer calaix. Potser ací rau la sort relativa de Jaume Matas i del Partit Popular, indefectiblement lligada la de l'un a la de l'altre d'ençà que tant Gabriel Cañellas com Cristòfol Soler es veren obligats a deixar la presidència del govern. En termes taurins podem dir que Matas ha fet una campanya de joneguer, de manera que el bou l'ha agafat de ple.