Kosovo, la solució

Probablement, el final del procés serà una autonomia total, on la pertinença a Sèrbia es limitarà a una mínima policia de fronteres. El manteniment de l'ordre requerirà, en canvi, una policia autòctona ben armada, capaç de fer front a la presència de l'exèrcit iugoslau, si és que en queda. Aquesta policia lleial a les autoritats locals ja existeix a Montenegro i, de moment, ha pogut dissuadir l'exèrcit d'intentar un cop d'Estat. Per a la política exterior no es necessiten ambaixades, i està ben clar que tota la regió, exceptuant, si de cas, la Sèrbia estricta, serà prooccidental i tendirà a integrar-se a la Unió Europea i a les seves institucions.

El problema, l'esquizofrènia probablement, d'alguns governants occidentals, és que, després de beneir la solució kosovar, no tendran arguments per actuar-hi en contra quan es tracti de problemes similars dins les seves pròpies fronteres. Només la independència formal quedarà a fora de la legitimitat a l'hora de les reivindicacions nacionalistes. Com pot ser que Espanya, l'Estat generós que ha enviat els seus soldats a defensar l'autonomia de Kosovo, la negui als bascs o als catalans?

El cinisme d'algun governant ja ha arribat a cotes elevadíssimes, però això no és res al costat del que veurem. Anar amb demòcrates de veres, com Clinton, Blair o Schroeder, és molt gratificant i et fa sentir un homenet. Participar en una operació de l'OTAN és garantia d'haver estat acceptat en un dels clubs més selectes del món.

Però després del viatge i de la festa, quan els amics ja no ens veuen, torna la realitat provinciana i prosaica: tenim el corral desendreçat, aquí també hi ha kosovars. I no és qüestió que ens bombardegin ni que véngui el Tribunal Penal Internacional a aclarir què se'n va fer de Lasa i de Zabala. No, ara que ens hem passejat pels Balcans, ara que hem vist tant de món, no podem fer el pagès i hem de resoldre civilitzadament els problemes nacionals pendents. I ja tenim un model de solució: Kosovo. Ni més, ni manco.