Són diverses les veus que s'han alçat criticant la utilitat i el contingut de la campanya electoral. Sembla que els quinze dies oficials per donar a conèixer el propi programa i convèncer l'elector de l'encert de votar determinada opció són un enlluernament. El vot ja és decidit, la campanya és pura litúrgia, simple formalitat que no convenç indecisos. Fins i tot més, és l'excés verbal institucionalitzat, la ridiculització del rival. És la negació de la matisació i de les tonalitats, el blanc o negre. L'exabrupte. És el triomf del màrqueting sobre el missatge. És la mostra màxima del triomf de la imatge sobre les idees. Per això els eslògans són intercanviables. I també per això, es produeix la sensació de desmobilització, desencís i manca d'interès de la ciutadania en general. Són cares de la mateixa moneda. Evidentment, té raó el sociòleg Salvador Cardús quan afirma que la campanya té virtuts, com posar a prova les habilitats comunicadores dels candidats. També és un motor de participació, sense aquest bombardeig l'abstencionisme podria augmentar més del que ja ho fa. Tanmateix, en aquesta victòria de la superficialitat el principal responsable qui és el polític o l'altaveu. Dit d'una altra manera, tota la culpa es deu a la incapacitat manifesta dels candidats? Els mitjans de comunicació contribueixen o no al reforçament de la tendència a la manca de profunditat dels discursos polítics? Anam a pams. Començant pels missatgers, els diaris i les televisions s'alimenten de titulars llampants, i no d'arguments elaborats; resulta més atractiu o, millor dit, més fàcil, extreure d'un míting que el màxim representant del partit contrari és un beneit que explicar que la política de fems s'ha de fonamentar en campanyes de sensabilització per aconseguir una recollida selectiva podent augmentar així el reciclatge i el compostatge, acompanyant això d'una planta de triatge, per evitar la incineració al màxim, tot plegat, amb un tractament especial d'alguns residus més contaminants i ajudant a l'establiment de l'activitat empresarial en aquest sector. I a la facilitat cal afegir una altra dada: la repetició. Un dia pots dir que aquell és un beneit i al següent afirmar que és un lladre; en canvi, en el tema del tractament de residus pots canviar les paraules, però el fons serà el mateix. Tot i això, els polítics tenen l'obligació d'explicar què faran si obtenen el govern, perquè allò important, no és si superen les enquestes, o si fan més o manco diputats o regidors, o si l'altre és un beneit o un lladre, allò important és què farien si això es produís, si obtinguessin el poder. Tornem-hi, la política no cerca l'btenció del poder, cerca la transformació de la realitat i és per això que cal aconseguir el poder. Allò transcendent és si la vida del conjunt de les persones millora, i no quines sigles té el partit que ho possibilita. Un ha de defensar un partit per la política cultural o territorial o social o d'infraestructures o econòmica que proposa; òbviament que s'ha de contraposar les pròpies propostes amb les propostes dels altres. Seria injust dir que els polítics no expliquen propostes, simplement no ho fan prou i amb prou força. El dibuix del futur és allò cabdal, l'adjectivació és secundària, la substantivitat ha de ser totalment preeminent. L'ordre dels factors altera el producte. Si allò que resalten els mitjans de comunicació i allò que centra els discursos polítics és la desqualificació del rival o l'exaltació pròpia buida de continguts es genera manca d'il·lusió, avorriment, un debat sord, poc engrescador i mancat de crítica. Si allò que es prioritza són les propostes es dóna la dimensió necessària perquè l'elector pugui veure les diferències entre els partits, es donen arguments per votar una opció i poder-la castigar en cas d'incompliment a la propera contesa electoral. Tampoc no es tracta de fer grans escarafalls, ni de cercar una emoció co·lectiva desorbitada, impròpia d'una democràcia consolidada i tranquil·la. Tanmateix, lluitar una mica contra l'ensopiment generalitzat és un exercici que pot resultar reconfortant, encara que, tal vegada, perillós, però aquesta és la gràcia de la política en majúscules.