Llorenç Valverde

Ells, els nins prodigi

Llorenç Valverde09/06/99 0:00

Hi ha un antic i conegut acudit que posa en evidència la poca correlació que hi pot haver entre guanyar molts diners i la formació acadèmica. L'acudit contraposa dos antics companys de curs, un que és un bon estudiant i que, després de córrer mig món fent carreres, màsters i doctorats, acaba malvivint amb un dels esquifits sous als quals un hom pot aspirar per aquestes contrades. L'altre company, un mal estudiant de campionat i que va amb un mercedes, impressionat pel currículum del company, confessa que ell no podia aspirar a tant i s'ha de conformar amb el deu per cent que li dóna de marge el souvenir heretat del pare. Un deu per cent que, segons explica després, consisteix a comprar a deu i vendre a cent. La crueltat d'aquesta idea no és exclusiva de l'acudit, tantes i tantes vegades materialitzat per aquí. Hi ha una magnífica pel·lícula de Kurt Hoffmann, titulada Nosaltres, els nins prodigi, basada en una novel·la d'Hugo Harting, en la qual es recrea llargament aquesta situació, salpebrada amb les connotacions pròpies de la pujada i posterior caiguda del nazisme. La trama ens presenta dos companys de curs a l'Alemanya prenazi, un estudiant brillant amb un futur prometedor i un altre que és un autèntic carabassot que no serveix ni per fer una «o» amb un tassó. El fet és que el carabassot progressa adequadament gràcies, primer, a la seva militància nazi i, després, a la seva capacitat camaleònica per esdevenir, un cop acabada la guerra, demòcrata de tota la vida, la qual cosa li permet arribar a ser un dels grans banquers de la nova Alemanya. Per contra, el seu company, tan brillant des del punt de vista acadèmic, les passa sempre molt magres: abans, durant i després de la guerra.

Tot plegat, la sàtira de la pel·lícula, que data del 1958, ja comença en el mateix títol, que obre un dubte més que raonable sobre a què o qui s'ha d'aplicar el terme «prodigi». De fet, el problema essencial dels nins prodigi, una espècie que està proliferant en excés darrerament, rau en el fet que la majoria dels que acostumem a considerar com a prodigis de debò, arriba un bon dia en què ensems que deixen de ser nins, deixen de ser prodigis. I aquesta és una circumstància especialment cruel si el nin, que ja no és nin, arriba a descobrir que l'única cosa per a la qual li ha servit la seva lluentor és perquè d'altres "tot sovint els pares" els hagin explotat com a autèntics números de circ; que els hagin exhibit com a fenòmens estranys; ben igual que la dona barbuda, l'home elefant, o el mico que endevina el pensament. Inexorablement, aquests nins també creixen i el que feia tanta gràcia, acaba per convertir-se en una espantosa i aclaparadora vulgaritat. Nins toreros, nins i nines cantants, músics o actors de cine, formen part habitual d'aquest circ que per no ser, no és ni nou, ni original. Hi ha, però, una espècie nova de superdotats i que ha proliferat generosament al soscaire dels ordinadors i la informàtica. Estic parlant, és clar, de l'espècie nin-geni-informàtic. Són aquests nins que mostren, des de petitons, unes especials habilitats per fer anar ordinadors. Aquests són prodigis per força nous, tot i que també solen anar acompanyats d'altres característiques velles, com per exemple, l'explotació paterna de les seves destreses. Ha arribat a ser tan nombrós, aquest estol de superdotats informàtics, que ja s'ha deixat sentir més d'una veu que avisa que no pot ser que n'hi hagi tants ja que, de fet, el concepte de superdotat és un concepte estadístic i, per consegüent, relatiu, és a dir, referit a una mitjana. Apunten aquestes mateixes veus que, segurament, el que indica aquesta proliferació sigui que la informàtica és fonamentalment infantil, i tant és si ho agafen pel cantó de l'edat dels ordinadors com per qualsevol altre cantó que se'ls pugui acudir prendre.

Pel que fa als altres prodigis, els camaleònics, cal esmentar, per acabar, que el director de Nosaltres, els nins prodigi, fill possiblement prodigi de Karl Hoffmann, fotògraf de Lang i d'altres directors, es recrea llargament en un final que pot ser interpretat com a carregat d'esperança: el nin prodigi carabassot acaba caient pel forat d'un ascensor. No sé si hi deu haver prou ascensors per poder assumir raonablement una mica d'aquesta esperança.