Per desgràcia, a la nostra comunitat encara es cometen els errors que ja advertia Marshall l'any 1879: no incloure correctament i econòmica, dins el desenvolupament, els béns ambientals, i més encara menysprear el seu autèntic valor, considerant-los massa sovint com a béns lliures.
No obstant això, ara més que mai es parla de medi ambient, sostenibilitat, paisatge, ecologia, harmonia, espais naturals; fins i tot se n'omplen la boca els que de més recursos naturals han abusat i més entorn han destruït. I és que ara el medi ambient fa vendre, tant políticament com crematísticament i particularment interessa i menyspreant allò que pot fer minvar negoci. En definitiva, que els béns ambientals només s'utilitzen com a factors de producció i no gens com a actiu social.
En el dia mundial del medi ambient és el moment més oportú per reflexionar sobre els conceptes ambientals, la seva gestió, l'avaluació de la situació ambiental real actual, anàlisi i prevenció per dur a terme un desenvolupament sostenible, mesures correctores i factors que necessàriament han d'esser limitants a segons quins tipus de creixement. Normalment, els responsables polítics en aquestes matèries, cada any tal dia com aquest, ens solen recordar els milions que han destinat al medi ambient, les aïgues que s'han depurat, els arbres que s'han sembrat, les publicacions i subvencions fetes i poca cosa més. En canvi, no es fa referència ni reflexió a l'increment de sòl, d'aigua i d'energia consumits, el desmesurat creixement de la construcció, l'argument progressiu de saturació, la superació dels indicadors de capacitat de càrrega i d'acollida, la pèrdua de la qualitat de vida, etc.
Des de la perspectiva econòmica el medi ambient reuneix característiques de bé públic o bé de propietat comuna; és a dir, un bé en el qual no existeix ni rivalitat ni exclusió en el consum, que són les dues propietats fonamentals que caracteritzen els béns públics. Per a l'economia convencial, el terme propietat comuna és equivalent a la coneguda frase «Allò que és propietat de tots no és propietat de ningú», i aquest concepte de bé lliure ha estat el camí de la sobreexplotació del turisme i l'esgotament de recursos naturals i ambientals. Cal recordar que l'economia convencional, en base únicament a l'eficiència no té en compte els costs socials, és a dir, les possibles externalitats, i no és just que qui generi una externalitat negativa no hagi de pagar per això en un sistema de mercat, a pesar del perjudici que causa; no obstant això qui paga el cost de l'externalitat és la societat.
Quines són les mesures previstes per millorar el nostre medi ambient? Tenim unes DOT massa afavorides dels interessos sectorials que no fan possible un desenvolupament sostenible; una Llei General Turística d'efectes més negatius que les lleis i decrets anteriors i un POOT que no ha servit per a res.
Però sí és ben cert que al carrer tenim el millor indicador de sobresaturació i d'insostenibilitat, ben real i no gens teòric, un autèntic fet consumat. Són els propis residents de dret els que ja noten d'una manera directa, i en molts de fets de la vida quotidiana, una sensació d'ofegor i de pèrdua de qualitat de vida. Des de fa just dos anys els ciutadans de les Illes Balears manifesten ja d'una manera alarmant les incomoditats sofertes en els mesos d'estiu. Fa més vessa que plaer sortir a la carretera, anar a la platja o a altres llocs d'oci i entreteniment. S'ha passat de la visió que abans hi havia de l'estacionalitat com a greu handicap i desavantatge a veure-la com oxigenació i salvació tamporal, és a dir, descans de l'estrès turístic, ja que si fos tot l'any igual, no es podria resistir. S'està passant de veure el turisme amb indiferència a veure'l com a competidor que minva els béns ambientals que necessita el resident de dret per satisfer les condicions mínimes d'una digna qualitat de vida.
