Vint minutets varen bastar per acabar els tres mils exemplars d'un robot-canet, intel·ligent i japonès, que la gegantina Sony va posar a la venda a través d'Internet. Tal com s'anunciava, des de feia ja una mesada, a les nou en punt del matí d'ahir, dia primer de juny del 1999, la web del fabricant d'aquest canet va començar (i acabar) a admetre comandes d'aquesta ultrameravella de la ciència i de la tècnica: un robot que té la forma de ca i que camina, juga, seu, s'estira, té emocions, instints, aprèn i madura. Per afegitó, el propietari d'un canet d'aquests s'hi pot comunicar, el pot educar, estimar i criar, talment com a un de carn i os, però artificialment intel·ligent. No res. Bé, de fet, sí que hi ha quelcom: el preu. La broma costa un poc més que un canari jove, és a dir, devers dos mil cinc-cents euros o dòlars, que tal com s'estan posant les coses, ve a ser el mateix. Si no han arribat a temps de fer la seva comanda en aquesta primera remesa, no s'amoïnin, aviat en posaran una segona a la venda.

M'hauran de perdonar si, d'entrada, els confés que incomprensiblement jo no faig comptes convertir-me en un dels afortunats posseïdors de cap exemplar d'aquests canets, de nom Aibo que, en japonès, sona igual que col·lega. No tenc excuses per justificar aquest comportament, que no deixa de ser una visible i, fins i tot preocupant, mostra de desinterès per experimentar amb una de les darreres i més sofisticades mostres de la meravellosa tecnologia que ens enrevolta. I no és una qüestió de preu, no. Tampoc no és una qüestió de sentiments. Tenim a ca nostra una cuseta, mesclada de rateret, que és naturalment intel·ligent i no crec que acceptàs així com així un competidor de ferro i electrònica. Però tampoc no és això. De fet, no sé ben bé el que és, però no m'acaba de xocar gaire aquest estri.

He explicat més d'una vegada la meva total i absoluta pertinença militant a la generació que va quedar bocabadada i esmaperduda quan, vers l'any 1969, va descobrir que formes d'intel·ligència no antropomòrfica (ja em perdonaran la parauleta) eren a tocar. Amb molta de convicció ens vam empassar que vers l'any 1997, el dotze de gener per ser exactes, ja hi hauria ordinadors intel·ligents, amb moltes capacitats reservades fins aleshores exclusivament a l'espècie humana (o humanoide, és igual). Tant hi varem creure en aquesta utopia que, fins i tot, de la seva recerca en vàrem fer professió. I avui, dos anys i escaig després de la mítica data, resulta que a, tot estirar, aquelles esperances i temors només s'han materialitzat en un canet de ferralla que canvia el color de les bombetes que li fan d'ulls i borda diferent segons que estigui content o no. Ni en Grouxo Marx la va encertar tant quan va dir allò que haviem sortit del no-res per arribar a abastar les més absolutes fites de misèria.

O per ventura no. Qui sap si aquest robot-canet ens ha de regirar més que no ho va fer l'ordinador Hal. La publicitat d'Aibo (pronunciat «aibou») recorda terriblement el monòleg de Shylock a Hamlet: Sentim emocions, passions, tenim instints, aprenem, patim,... Totes aquestes són característiques que els publicistes de Sony atribueixen a la seva criatura, ben bé les mateixes per les quals clama Shylock en la seva desesperació. I ja em tenen aquí, a mig camí entre la broma i el desànim shylockià, un dubte que va més enllà del que és purament metafísic. Mentrestant, algun poca-solta, m'ha demanat si la publicitat de l'Aibo deia res sobre que li agradava més, si la crema de cacao, la melmelada o el foigràs. Troben que hi ha dret?