És molt possible que Ulisses, si hagués navegat prop de les costes mallorquines, s'hagués sentit irremeiablement atret cap a Son Gotleu per molt de cotó que dugués a les orelles. Sols amb una diferència respecte a la seva aventura homeriana. El suposat cant de les sirenes de Son Gotleu, en comptes d'atreure contra les roques els vaixells dels mariners encisats, provoca que els pipiolis que se'ls escolten, tenguin un atac de xerrera i no parin de dir beneitures. El parlament de Chaves, ja és història. El d'Aznar, en canvi, és viu i actual. El president Aznar va parlar dels Països Catalans al poliesportiu de Son Gotleu. I ho va fer davant un auditori nombrós, immigrat a Palma des de l'Espanya més fosca, cosa que em fa pensar que molts d'ells en sentien parlar per primera vegada. La denominació de Països Catalans gairebé no ha superat el cercle de lletraferits i mestres d'escola, de manera que Kosemari ens va fer un favor impagable als catalans de les illes. D'altra banda, si tenim en compte l'orientació històrica, força tendenciosa, que agafa l'ensenyament d'ençà que és responsabilitat del Govern Balear, és pràcticament impossible que els fills d'aquesta gent immigrada puguin saber que la catalanitat és una realitat cultural i un projecte polític. Evidentment, els líders d'Esquerra Republicana de Catalunya no poden anar a Son Gotleu a dir qui són i què volen, perquè l'espanyolisme militant del senyor Jaume Matas no és tan civilitzat com el catalanisme del senyor Joan Mir, i és probable que els acomiadassin a pedrades. Ara, en canvi, gràcies a la gosadia de Kosemari, els immigrants saben que existeixen els Països Catalans i que, naturalment, la gent dels País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya, som allò que se'n diu germans. Vist des d'aquesta perspectiva, els mallorquins "que a diferència del senyor Matas no reneguen de les seves arrels", tenen un deute de gratitud amb el senyor Aznar. Altra cosa és que puguin compartir el to apocalíptic del seu discurs. Parlant clar, el senyor Aznar va acusar el PSOE d'haver-se aliat a Eivissa amb «els enemics d'Espanya» i va enfilar les beneitures com si fossin tomàtigues de ramellet. Supòs que la culpa no és seva, sinó del senyor Matas que el va alliçonar d'acord amb les més agosarades teories d'aquell excombatent de la División Azul anomenat Jaime Martorell. Encara que tampoc no n'és culpable el senyor Matas, de les barbaritats que diu i pensa. El senyor Matas té un esperit impulsiu, més propi d'un tinent del terç que d'un governant, i es deixa guiar per les teories més estrafolàries que reposen en el llot del Partit Popular. En tot cas, les beneitures les va dir el senyor Aznar, perquè és una beneitura més grossa que la Seu alertar els mallorquins del perill català. Això ja ho deien aquells militars de ciuró de la postguerra, i ara tothom se'n riu d'ells. Ja voldria jo que els Països catalans fossin, avui mateix, qualque cosa més que una clarivident proposta de país. Si més no per a concedir-li categoria d'estrangera a la gent de casa i de fora casa que, de manera irresponsable, embulla el fil de la convivència entre els mallorquins.