Un dels objectius dels escriptors de les perifèries és aconseguir accedir als lectors situats més enllà dels límits dels seus entorns propers i naturals. En aquest sentit, precisament per ajudar els autors mallorquins a incorporar-se a un mercat que, en teoria, li hauria de ser propici, però que es resisteix a acceptar la diversitat dels marges i les bardisses, es va engegar el projecte de l'Espai Mallorca a Barcelona, tutelat per CIM i els gremis d'editors i galeristes, un lloc de trobada i de difusió dels productes culturals, i també gastronòmics i artesans, que es generen a l'illa i que difícilment troben un camí per fer arribar les seves propostes al públic barceloní. La idea sembla, en principi, útil i atractiva, un pont de connexió en una cultura fragmentada que sovint ignora que moltes de les seves dolències són el resultat de les seves pròpies actituds.
Dels meus darrers llibres se n'han fet magnífiques presentacions, sempre realitzades per bons amics i en àmbits gairebé familiars. Vaig tenir la temptació, humana i perdonable, a la qual vaig sucumbir, de voler presentar el meu darrer poemari a Barcelona, per a la qual cosa ens posàrem en contacte, el meu editor i jo mateix, amb els responsables de la programació de l'Espai, ara deu fer cosa de mig any. Fa tres o quatre mesos fixàrem la data, un divendres 21, conscients que no era el millor dia per a convocar els barcelonins, car molts d'ells abandonen la ciutat per a gaudir del cap de setmana extramurs. Era l'únic dia, però, que en Pere Bonet, el presentador, es podia desplaçar.
Un cop determinada la data, el primer problema era trobar un introductor a la presentació, preferiblement un català a Catalunya. A força de cercar, fruitaren unes gestions de Sebastià Alzamora amb en Guillem Viladot, un poeta que sempre he admirat, però la dissort volgué que quinze dies abans de l'esdeveniment en Viladot hagués de ser ingressat en una clínica i declinàs escriure un text. Ell mateix em digué que es trobava preocupat i desanimat davant l'incert resultat de l'exploració que li havien de practicar.
En previsió de l'esclat que intuïa, vaig proposar als meus amics la possibilitat de llogar, a temps parcial, un grapat de prostitutes del Raval per fer de claca i omplir de colors del barri l'espai, però la idea semblà extravagant i no va prosperar, erròniament com es demostrà després.
La nit abans, la del dijous, havia assistit convidat al programa del Canal 33 Avisa'ns quan arribi el 2000, en el qual es muntà una part de la meva instal·lació Bon Mal Viatge i es donà notícia de la convocatòria de l'endemà. He de dir que vaig rebre un tracte exquisit i donaren a la meva obra un tractament immillorable. Però de res no serví, perquè la realitat em col·locà en el meu lloc exacte. A la presentació d'El seny del foll tan sols hi assistiren les persones vingudes expressament de Mallorca, amics que em volgueren acompanyar, com ja han fet tantes vegades en altres indrets, amb una paciència només justificada per l'amistat. A més de la comitiva mallorquina hi havia, a l'acte, sis espectadors externs, persones d'edat que resultaren ser uns magnífics professionals dels canapès, que menjaren de bona gana, abocats a les safates amb blonda, i ho trobaren tot molt bo. Però ni una sola persona, ni una hi assistí atreta per la convocatòria, ni per les gestions de l'espai, ni per la curiositat envers els perifèrics.
