Les pel·lícules d'aventures, molt més que la història, ens han
anat ensenyant quins eren els bons i els dolents. Els pirates, els
alemanys i els indis eren sovint els dolents, alhora que els
faedors de la bondat "respectivament" dels anglesos, dels americans
del segle XX i des del segle XIX. El crit de «Aquí, som, La
Fayette», que van clamar en arribar a França, a la primera gran
guerra, va ser un primer indici de dubte, un primer besllum de
sospita en aquella seguretat, però era tan àmplia i tan de pes
l'evidència que no ja la ficció sinó sobretot la realitat estava
construïda sobre la distinció entre bons i dolents que la cosa no
va anar més enllà.
Un parell d'anys més tard ens començàrem a fer grans, i el
nostre inconscient personal i col·lectiu va deixar d'alimentar-se
de ninades i de fantasies i la nostra madura raó va començar a
omplir-se amb continguts veritablement seriosos, com els episodis
d'Star Trek. La gent de l'USS Enterprise eren els bons sense cap
ombra de mal, i tots els altres representaven en major o menor grau
la possibilitat o la realitat del mal. Alguns anys després vam
entendre com era de paral·lela la ficció de l'extensa nissaga i del
seus continuadors a la realitat, i començàrem a enyorar-la. Els
Klingons, l'enemic essencial, eren originàriament els soviètics, i
els romulians podien ésser els xinesos i tots els potencials
conversos al comunisme, des d'Itàlia fins a Indonèsia. La fi de la
guerra freda (culminada per les trobades de Reagan i els dirigents
soviètics, personatges molt més de «soap opera» que qualsevol de la
tripulació de la nau de Kirk) i la caiguda del mur van transmutar
les accepcions: podien ésser els islàmics "indistintament iranians,
libis, irakians, afgans o sudanesos, substituint-se en la feina de
colpejar el cor de la Federació. Les altres races també donaven peu
a la lectura antropològica: els Borg s'assemblaven als japonesos,
els Cardassians als jueus (col·laboraven com els primers, però mai
no se'ls feia dignes de tota la confiança), els Bajorans podien
ésser els palestins, i els Ferengi, genuïna mescla de científics i
mercaders, els liberals i socialdemòcrates i altra gent de mala
mena que entrebancaven el capitalisme.
Aquell món és mort, com ho és l'autoritat amb què ens el
descrivien Walter Cronkite o Solzenicyn (nosaltres no vam tenir
equivalents de tant de pes a casa nostra, i tot això que ens hem
perdut), i tot i que saben de molts que són sense discussió bons o
dolents (sovint molt més pels seus nyaps que per qualsevol altra
cosa), el cert és que ja no podem continuar veient la pel·lícula de
la realitat amb la serenitat que donava saber qui tenia la raó i
qui era al nostre voltant, sinó qualcom més greu i inquietant: els
papers es confonen, i els criteris per interpretar el que està
passant davant dels nostres ulls pateixen algun trastorn semblant
al que vam experimentar en les primeres pel·lícules en què els
pirates eren compassius, els nazis havien estat enganyats i els
indis tenien tot el dret a venjar la mort dels seus. Amb el
problema afegit que estem parlant de la realitat, dels israelians i
dels palestins, dels americans (que semblen els únics fixos a tots
els saraus) i de llurs aliats europeus, de Borrell i de l'aparat
del Fons Monetari Internacional i dels governs dels països en vies
de desenvolupament, dels Mirs i dels Mestos, dels controladors i
dels controlats, dels teòrics del creixement sostenible i dels
conservacionistes, de Microsoft i d'Apple, i així gairebé tot.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.