Les pel·lícules d'aventures, molt més que la història, ens han anat ensenyant quins eren els bons i els dolents. Els pirates, els alemanys i els indis eren sovint els dolents, alhora que els faedors de la bondat "respectivament" dels anglesos, dels americans del segle XX i des del segle XIX. El crit de «Aquí, som, La Fayette», que van clamar en arribar a França, a la primera gran guerra, va ser un primer indici de dubte, un primer besllum de sospita en aquella seguretat, però era tan àmplia i tan de pes l'evidència que no ja la ficció sinó sobretot la realitat estava construïda sobre la distinció entre bons i dolents que la cosa no va anar més enllà.

Un parell d'anys més tard ens començàrem a fer grans, i el nostre inconscient personal i col·lectiu va deixar d'alimentar-se de ninades i de fantasies i la nostra madura raó va començar a omplir-se amb continguts veritablement seriosos, com els episodis d'Star Trek. La gent de l'USS Enterprise eren els bons sense cap ombra de mal, i tots els altres representaven en major o menor grau la possibilitat o la realitat del mal. Alguns anys després vam entendre com era de paral·lela la ficció de l'extensa nissaga i del seus continuadors a la realitat, i començàrem a enyorar-la. Els Klingons, l'enemic essencial, eren originàriament els soviètics, i els romulians podien ésser els xinesos i tots els potencials conversos al comunisme, des d'Itàlia fins a Indonèsia. La fi de la guerra freda (culminada per les trobades de Reagan i els dirigents soviètics, personatges molt més de «soap opera» que qualsevol de la tripulació de la nau de Kirk) i la caiguda del mur van transmutar les accepcions: podien ésser els islàmics "indistintament iranians, libis, irakians, afgans o sudanesos, substituint-se en la feina de colpejar el cor de la Federació. Les altres races també donaven peu a la lectura antropològica: els Borg s'assemblaven als japonesos, els Cardassians als jueus (col·laboraven com els primers, però mai no se'ls feia dignes de tota la confiança), els Bajorans podien ésser els palestins, i els Ferengi, genuïna mescla de científics i mercaders, els liberals i socialdemòcrates i altra gent de mala mena que entrebancaven el capitalisme.

Aquell món és mort, com ho és l'autoritat amb què ens el descrivien Walter Cronkite o Solzenicyn (nosaltres no vam tenir equivalents de tant de pes a casa nostra, i tot això que ens hem perdut), i tot i que saben de molts que són sense discussió bons o dolents (sovint molt més pels seus nyaps que per qualsevol altra cosa), el cert és que ja no podem continuar veient la pel·lícula de la realitat amb la serenitat que donava saber qui tenia la raó i qui era al nostre voltant, sinó qualcom més greu i inquietant: els papers es confonen, i els criteris per interpretar el que està passant davant dels nostres ulls pateixen algun trastorn semblant al que vam experimentar en les primeres pel·lícules en què els pirates eren compassius, els nazis havien estat enganyats i els indis tenien tot el dret a venjar la mort dels seus. Amb el problema afegit que estem parlant de la realitat, dels israelians i dels palestins, dels americans (que semblen els únics fixos a tots els saraus) i de llurs aliats europeus, de Borrell i de l'aparat del Fons Monetari Internacional i dels governs dels països en vies de desenvolupament, dels Mirs i dels Mestos, dels controladors i dels controlats, dels teòrics del creixement sostenible i dels conservacionistes, de Microsoft i d'Apple, i així gairebé tot.