algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 24°
34°

La gestió

Havia de parlar sens falta amb la responsable d'aquella oficina. La gestió era bastant urgent i d'aquell dia no podia passar. Així que va agafar el telèfon i va marcar els nou dígits pertinents, es va col·locar l'auricular a l'orella i va esperar que a l'altre costat contestassin. Al cap de sis o set timbrades una veu femenina metàl·lica va informar que aquella telefonada aviat seria atesa. L'espera se li havia der fer més lleu amb una música "les Quatre Estacions, de Vivaldi" que sonava una mica distorsionada. Al poc temps, encara que a ell no li havia semblat tan poc, la mateixa veu metàl·lica li demanava disculpes i li pregava que tornàs a telefonar transcorreguts uns minuts. Va penjar. Cinc o sis minuts després, marcà els mateixos nou dígits. Aquesta vegada, el telèfon comunicava. Tornà a penjar. Com que d'aquella gestió, que no consistia més que en confirmar unes dades, en depenia una part de la feina d'aquella jornada, va decidir posar-se l'aparell telefònic davant seu, de manera que es convertia en el protagonista dels minuts següents. O almanco aquest era el temps que ell pensava que hauria de dedicar-li. Un altre cop els nou dígits: ja començava a saber-se'ls de memòria. Tanmateix, al cap de les timbrades de rigor, la veu femenina i metal·litzada li indicava que la seva telefonada no podia ser atesa: «Torni a provar-ho d'aquí a uns minuts, per favor». S'aixecà de la cadira, començava a impacientar-se. Sortí del despatx i anà fins a la màquina de cafès. Ja que hi era se'n prendria un: exprés i sense sucre. Amb el tassonet de plàstic a la mà, tornà cap al seu lloc, s'assegué i respirà profundament. Una timbrada. «Digau?». La sorpresa que li produí aquella veu va fer que dubtàs un instant "«Bon dia. Que podria parlar amb la senyora X, per favor?». «Em sap greu, però s'ha equivocat». «Com? No és possible! Què no és el "(cantà els nou dígits)». «No, s'ha equivocat». I la veu de l'altre costat va interrompre la comunicació. Penjà l'auricular amb tanta força que els seus companys se'l miraren interrogants. Entre una cosa i una altra ja havia passat mitja hora. Com podia ser que hagués dedicat mitja hora a un telèfon sense poder parlar més que un cop, i havia estat per error? La urgència de la telefonada s'havia convertit en una qüestió d'honor: s'armà de tota la paciència d'aquest món i tornà a marcar els nou nombres, prèvia comprovació, no fos cosa que" Comunicaven. Penjà. Tornà a marcar. «Esperi, per favor». «Torni a provar-ho d'aquí a uns minuts, per favor». Penjà. El cable del telèfon cada vegada era més curt, s'havia anat entorcillant fins que per posar-se l'auricular a l'orella va haver d'ajupir-se sobre la resta de l'aparell.

El temps anava passant, ja era migdia i no havia fet més que intentar establir una comunicació. Despenjava, alçava l'auricular, marcava, esperava, penjava i bufava. El braç dret li feia mal: això és la tensió que se m'acumula a les cervicals i resplendeix cap al braç. D'ara no passa, aquesta gent algun moment ha de tenir el telèfon lliure...

La dona de la neteja quasi es va acubar. No se'n podia avenir, tan amable, simpàtic i actiu com semblava... El cos inert d'aquell home, que penjava d'un fil telefònic, pareixia una plomada macabra. Només havia deixat una nota: «He fracassat».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.