algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
30°

Verificacions col·laterals

Ja abans que esclatassin les guerres de Sèrbia contra Croàcia i Eslovènia, en Vicent Partal, a la Universitat Catalana d'Estiu, va fer un curs sobre els problemes nacionals als Balcans, i, per fer entendre amb poques paraules quin era el bessó del problema, va dir que, en tot el món, el poble que més s'assemblava al castellà (quixotisme, nostàlgies imperials, sentiment de predestinació a gestes heròiques i grandioses, etc.) era el poble serbi. Avui, amb els anys que han passat, puc dir que aquella afirmació m'ha servit per entendre molts dels drames que ha patit aquella regió. Però ara allò que m'interessa és extreure del conflicte balcànic la clau per aclarir quin paper pot fer cadascú dins el regne d'Espanya. Podem començar per una assimetria fàcilment admissible: l'Espanya de matriu castellana és més Espanya que l'altra. Aquesta afirmació es fa necessàriament evident si gosam imaginar una hipotètica secessió nacionalista: si Galícia, posem per cas, se separàs, no hi hauria una «Espanya Nord-occidental» i una «Espanya Ibèrica», com va passar a Alemanya quan es va dividir (la coincidència de la denominació «Espanya Republicana» amb el territori de Catalunya, l'any 39, només va ser una inèrcia de la guerra, i bé que es va ocupar el govern republicà d'anul·lar les competències de la Generalitat quan es va traslladar a Barcelona). Tots sabem que passaria com a Iugoslàvia: de la manera més natural del món, una part es reservaria el nom d'«Espanya» sense adjectius, hereva com se sentiria de la «unidad de destino en lo universal», i l'altra part tendria el gust de renunciar generosament a aquesta herència. Quan l'Imperi va perdre Menorca o el Rosselló, va patir un trauma més lleu que quan va perdre Cuba: en cap cas no representava una «disgregació» d'Espanya; només eren possessions de diferent valor. El patrimoni quedava afectat, però no la identitat. La identitat només va quedar afectada amb la pèrdua de Gibraltar, i per això el nacionalisme espanyol encara el reclama.

Aparquem momentàniament el punt d'irritació que produeixen les evidències molestes i progressem, com a hipòtesi de treball, en l'anterior raonament. Els resultats poden ser profitosos per extreure'n normes de convivència. Resulta que els Estats es divideixen de moltes maneres: quan coincideix Estat i Nació, com a Alemanya , ningú no renuncia al substantiu que l'identifica, i la diferència queda relegada a l'adjectiu (alemanys orientals i alemanys occidentals); quan l'Estat és plurinacional, però, les nacions que l'integren se senten aproximadament al mateix nivell, en cas de separació adopten el nom que té cadascuna i desapareix el de l'Estat matriu (txecs i eslovacs, i Txecoslovàquia deixa d'existir, o austríacs i hongaresos i desapareix l'imperi Austrohongarès; el cas del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, amb escocesos, anglesos, galesos i irlandesos, és, formalment, el límit màxim d'igualitarisme: l'Estat no té nom, només una descripció geogràfica provisional dels seus territoris, i no hi ha ni tan sols seleccions esportives estatals); finalment, quan una nació se sent més responsable de l'Estat que les altres que l'integren, s'identifica amb ell i no consent que les altres se l'apropiïn (és el cas de Sèrbia, que no vol enterrar Iugoslàvia perquè és el nom del seu projecte nacional expansiu, igual que Castella no enterraria Espanya perquè és allò que queda d'un imperi que és «seu» i no dels bascs o dels catalans). L'Espanya de matriu castellana, aquella que se sent més autèntica, la que guia el conjunt, teoritzada per Ortega, hauria d'acceptar que la superioritat, que assumeix quan li convé, implica la diferència sempre. Per molt que la Constitució digui que tots els espanyols són iguals, n'hi ha hagut que han trobat que els altres (els menorquins, els rossellonesos, els cubans) podien (varen poder, de fet) no ser tan espanyols com ells. L'espanyolitat, per a un senyor de Valladolid, és essencial, però aquest mateix senyor troba que per a un menorquí es només una contingència. Iugoslàvia també té una Constitució que serveix per perseguir els secessionistes de la guerrilla de Kosovo. Curiosament, totes les garanties constitucionals són vigents, però cap kosovar no s'ha pogut emparar en la Constitució davant els jutges iugoslaus quan li han cremat la casa, li han pres els papers que el feien «iugoslau» o han assassinat la seva família «iugoeslava». La majoria dels habitants de Kosovo han pogut comprovar que la part de la Constitució que els feia tan iugoslaus com als serbis era simple retòrica. I és que, a Madrid, a Belgrad o a Pristina, la Constitució, per solemne que hagi estat la seva proclamació, té el valor que té: sempre una mica menys que la realitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.