algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
30°

La sang alta

Ara viu a Palma, perquè els dos fills hi trobaren col·locació i el volen tenir controlat. Però d'aquesta tasca se n'encarreguen elles, les nores, que li diuen papá. I que vigilen que no es desvïi ni un pam de les instruccions que rep al centre de salut. Li detectaren una pressió sanguínia amb incontenible tendència a enfilar-se. L'amo en Lluc té la sang alta. Des que el posaren a les ordres les coses han millorat... a parer del personal sanitari i de les nores. El feliciten, l'encoratgen, ho veis, com ara vos trobau millor? No estau content? I l'amo en Lluc deixa anar un somriure tènue. El fan caminar, i bo és ell per caminar, que cada dia, a peu o en bicicleta, anava del cafè a la clova de Son Just, i d'aquí a s'Hortet, on té un safareig i un pou de greixina. Cada any engreixava un porc "qualque any, dos", i no faltava mai un pollastre per plomar, o per quedar bé amb qualcú. Sempre havia caminat, però des que va tenir aquell fumet els fills "i les nores, que tant l'estimen, ben cert, en això ha tengut sort" no el volen perdre de vista, de manera que ara fa passes i passes per una barriada perifèrica de la ciutat, on el camp no és camp sinó un descampat, un espai al qual s'ha arrencat a trossos la qualitat de camp, com qui despellissa un conill. Caminar per aquest escenari devastat, amb una banda sonora feta de la remor dels cotxes que passen embalats per l'autopista, poblat només per dos ametlers suburbialment desemparats, per ventura és bo per a la sang alta, però li ha diluït aquella vitalitat i certa pol·lència que sempre l'havia mogut. I, a més, aquest règim de menjar... Ell ja ho entén, però no basta entendre-ho perquè t'ho hagi explicat una infermera tan simpàtica: les coses, en aquesta edat, s'entenen o no depenent del que ha estat la teva vida. I l'amo en Lluc va començar de porqueret als onze anys, i es recorda de nin amb la sensació de no haver menjat mai a voler, sobretot botifarrons a voler, llom a voler, sobrassada, camaiot a voler. Sempre li quedava com un buit a la boca de l'estómac. Després les coses anaren millorant, i la veritat és que ha passat molts d'anys sense que li faltàs de res de tot allò de què havia quedat endarrer, fos carn magra o xulla frita. Però encara no havia aconseguit deixar res en el plat, no s'ha de tudar el menjar, és sagrat: quan queia un tros de pa en terra se l'aixecava i hom el duia als llavis per besar-lo, sempre ho havia vist fer així. I ara li han de prohibir menjar precisament les úniques menges que li agraden? Pitera de pollastre torrat, pollastre bollit, lluç bollit "«que no vos agrada?, és ben bo es peixet bollit, no és vera?»", verdura bollida..., ell, que durant la meitat de la seva vida va tenir aquella sensació de buit a la boca de l'estómac, des que era porqueret... «Sí, ben content, no me puc queixar de res, tenc de tot», li prenen la tensió i està ben controlat, les nores l'estimen i la infermera el tracta com si fos una néta. Com no ha d'estar content, l'amo en Lluc?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.