No deixa de ser curiós que el sorprenent nou defensor dels valors constitucionals i president del govern central afirmi que allò inacceptable és pretendre que la constitució digui allò que no diu. La qüestió és relativament senzilla en el seu plantejament, després de vint anys de nacionalitats i regions, l'invent no acaba d'agradar a les primeres, mentre que les segones pareixen encantades.
L'explicació és també simple, la constitució estrictament interpretada no és l'estructuració de la composició plurinacional de l'estat, és la seva descentralització, conceptes ben diferents ambdós. És evident que hi ha ciutadans a l'estat que s'adscriuen nacionalment a Catalunya, Euskadi, Galiza o les Illes Balears, que la seva fidelitat darrera i suprema és amb aquests territoris, per tant, la font del poder polític (sobirania) hauria de provenir d'aquestes entitats que són sentides com a principals. Per aquests ciutadans la descentralització i la democratització ha estat una passa endavant comparat amb la inanició del franquisme. La constitució era l'única via possible, s'havia de triar entre recuperar quotes d'autogovern i instaurar un règim de llibertat, o romandre en un sistema dictatorial, negador absolut de les nostres realitats com a pobles.
En aquesta tria qui va jugar el paper més retrògrad, qui encarnava l'herència del feixisme, qui més apostava per posar bastons a la recuperació de l'autogovern de les nacionalitats va ser el remodelat partit avui governant a nivell estatal. Qui es varen abstenir al Senat a l'hora d'aprovar la constitució va ser AP, qui varen ser més contraris al nou sistema varen ser els que avui se n'omplen la boca, de la seva defensa. La política té aquestes coses. Són els que no volien autonomies els que han de dir quina era la voluntat del constituent? Doncs sí, però alerta, no exclusivament ells. La llibertat és això, que tothom pugui opinar i defensar la posició que sigui mentre respecti les mínimes regles del joc, tenen el seu dret de defensar un tancament de l'estat autonòmic, de lluitar per limitar els poders de les autonomies, de voler mantenir el discriminatori sistema de finançament. Tot això és legítim. Tan legítim com proposar caminar cap a una vertadera configuració plurinacional de l'estat, com ampliar les competències de les autonomies, com voler un sistema de finançament no espoliador dels recursos que generam. El que no és legítim és fer veure que la segona opció no hi cap, dins la constitució.
La memòria és fràgil però convé recordar que els sectors que ara mantenen aquesta posició, no fa gaire anys deien que la desaparició de la mili no era possible perquè seria inconstitucional. De fet, és el propi text constitucional el que ofereix importants potencialitats per avançar en la línia de la plurinacionalitat. És la constitució la que parla de nacionalitats i regions, la que preveu un article que fa possible la transferència de matèries de titularitat estatal, la que preveu una disposició addicional que estableix com a previs a la constitució l'existència d'un drets històrics. És, dins el marc de la constitució, en què hi cap una administració única, o una legislació més autonomista, que d'acord amb moltíssimes sentències del Tribunal Constitucional, també seria constitucional i vàlida. I, sobretot, l'ordenament jurídic del qual formen part constitució i estatuts no és una cosa immutable i intocable, ben al contrari, és totalment reformable i adaptable al procés de transformació que tota societat va experimentant en l'esdevenir històric. Qui s'amaga darrere la constitució és aquell que no té respostes sòlides davant propostes transformadores. El principi de subsidiarietat és europeu i modern, la diversitat identitària és el valor en alça al món. La visió uniformista i de lectura rigorista és la que es correspon a un passat en què Àfrica començava als Pirineus. La relectura constitucional és possible i legítima, no ens deixem enganar.
