No deixa de ser curiós que el sorprenent nou defensor dels
valors constitucionals i president del govern central afirmi que
allò inacceptable és pretendre que la constitució digui allò que no
diu. La qüestió és relativament senzilla en el seu plantejament,
després de vint anys de nacionalitats i regions, l'invent no acaba
d'agradar a les primeres, mentre que les segones pareixen
encantades.
L'explicació és també simple, la constitució estrictament
interpretada no és l'estructuració de la composició plurinacional
de l'estat, és la seva descentralització, conceptes ben diferents
ambdós. És evident que hi ha ciutadans a l'estat que s'adscriuen
nacionalment a Catalunya, Euskadi, Galiza o les Illes Balears, que
la seva fidelitat darrera i suprema és amb aquests territoris, per
tant, la font del poder polític (sobirania) hauria de provenir
d'aquestes entitats que són sentides com a principals. Per aquests
ciutadans la descentralització i la democratització ha estat una
passa endavant comparat amb la inanició del franquisme. La
constitució era l'única via possible, s'havia de triar entre
recuperar quotes d'autogovern i instaurar un règim de llibertat, o
romandre en un sistema dictatorial, negador absolut de les nostres
realitats com a pobles.
En aquesta tria qui va jugar el paper més retrògrad, qui
encarnava l'herència del feixisme, qui més apostava per posar
bastons a la recuperació de l'autogovern de les nacionalitats va
ser el remodelat partit avui governant a nivell estatal. Qui es
varen abstenir al Senat a l'hora d'aprovar la constitució va ser
AP, qui varen ser més contraris al nou sistema varen ser els que
avui se n'omplen la boca, de la seva defensa. La política té
aquestes coses. Són els que no volien autonomies els que han de dir
quina era la voluntat del constituent? Doncs sí, però alerta, no
exclusivament ells. La llibertat és això, que tothom pugui opinar i
defensar la posició que sigui mentre respecti les mínimes regles
del joc, tenen el seu dret de defensar un tancament de l'estat
autonòmic, de lluitar per limitar els poders de les autonomies, de
voler mantenir el discriminatori sistema de finançament. Tot això
és legítim. Tan legítim com proposar caminar cap a una vertadera
configuració plurinacional de l'estat, com ampliar les competències
de les autonomies, com voler un sistema de finançament no
espoliador dels recursos que generam. El que no és legítim és fer
veure que la segona opció no hi cap, dins la constitució.
La memòria és fràgil però convé recordar que els sectors que ara
mantenen aquesta posició, no fa gaire anys deien que la desaparició
de la mili no era possible perquè seria inconstitucional. De fet,
és el propi text constitucional el que ofereix importants
potencialitats per avançar en la línia de la plurinacionalitat. És
la constitució la que parla de nacionalitats i regions, la que
preveu un article que fa possible la transferència de matèries de
titularitat estatal, la que preveu una disposició addicional que
estableix com a previs a la constitució l'existència d'un drets
històrics. És, dins el marc de la constitució, en què hi cap una
administració única, o una legislació més autonomista, que d'acord
amb moltíssimes sentències del Tribunal Constitucional, també seria
constitucional i vàlida. I, sobretot, l'ordenament jurídic del qual
formen part constitució i estatuts no és una cosa immutable i
intocable, ben al contrari, és totalment reformable i adaptable al
procés de transformació que tota societat va experimentant en
l'esdevenir històric. Qui s'amaga darrere la constitució és aquell
que no té respostes sòlides davant propostes transformadores. El
principi de subsidiarietat és europeu i modern, la diversitat
identitària és el valor en alça al món. La visió uniformista i de
lectura rigorista és la que es correspon a un passat en què Àfrica
començava als Pirineus. La relectura constitucional és possible i
legítima, no ens deixem enganar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.