La revista valenciana L'Espill, que va fundar Joan Fuster el 1979 i que durà fins el 1991, ha encetat la seva segona etapa. Vint anys després del seu naixement, hi ha coses que han canviat i que obliguen a fer una publicació sensiblement diferent d'aquell primer paper amb el que Fuster volia combatre el propòsit «puix parla català, Déu li do glòria» pel de «puix parla català, veja'm que diu». Però hi ha coses que no han canviat tant i que justifiquen aquest retorn tant o més que la voluntat de Fuster. Fet i fet que el redreçament nacional dels Països Catalans no ha canviat graire en allò substancial, els seus artífex no han optat per crear una revista nova, sinó per rescatar-ne una que ja feia el paper. La més gran novetat en aquest espai de temps transcorregut és que la llengua ha esdevingut una vertadera eina d'higiene mental. Per tant, la normalitat ja no passa tant per l'acumulació de papers amb una clara mirada interna com per la reflexió amb una clara perspectiva exterior. En el llindar del segle XXI, i podem dir que sortosament, no n'hi ha prou amb dir quina és la nostra identitat sinó que hi hem d'afegir una revisió del concepte mateix d'identitat, nació, etc. En aquest sentit, l'article editorial d'aquest nou número 1 de L'Espill ho diu tal que així: «Precisament es tracta d'això, de temptatives de resposta a tantes qüestions complexes, amb l'esperança que res no caurà en el buit. Amb l'objectiu últim d'obrir camins per a pensar la realitat cotemporània des de les nostres coordenades pròpies, tot contribuint a una instal·lació més decidida de la cultura catalana en una modernitat assumida críticament». Deia Fuster que els erudits no s'avorreixen mai i avui la voluntat del nou L'Espill és que els lectors tampoc no ho facin. Per això asseguren que la revista «no és un espill per mirar-nos el melic», sinó un producte de periodicitat quadrimestral pluridisciplinar, de pensament, d'idees, crític i, sobretot, una proposta per salvar espais de llibertat. L'arribada de la dreta espanyola i espanyolista al poder ha accentuat encara més la pràctica d'una política de neteja cultural que no és novedosa per mèrit de l'esquerra espanyola i espanyolista. La resistència contra aquestes violències d'intensitat submergida que ignoren sistemàticament els drets col·lectius ha fet possible també que L'Espill sigui fruit d'una coedició entre el Servei de Publicacions de la Universitat de València (l'últim oasi públic valencià) i l'Editoral Tres i Quatre. Quant a nivell intel·lectual de la revista, un consell comercial: buscau-la, comprau-la i començau fent un repàs a la menxeta: direcció, cap de redacció, consell de redacció i consell assessor. Un autèntic joc d'equilibri amb denominació d'origen que no té res de testimonial. Qualitat garantida.