Amadeo Roca Gisbert, mestre i amic

El 25 d'octubre de l'any passat fou la cloenda de l'homenatge que reté el Consorsi de Museus de la Comunitat Valenciana al Degà dels pintors espanyols Roca Gisbert. Milers de persones passaren, durant la tardor del 1998, pel Museu de Belles Arts de València i gaudiren de més d'un centenar d'obres, on pogueren trobar, com jo mateix, la síntesi dels diversos períodes i tendències que configuraren, al llarg del segle XX, l'estil d'aquest artista. Raquel Chirivella, entre altres veus crítiques autoritzades, afirma que les obres d'Amadeo Roca són, a més de reflex de la personalitat del seu creador, un extens catàleg de totes les tendències pictòriques que hi ha hagut al nostre segle. Jo vaig escriure gairbé el mateix, 27 anys abans, a una llarga entrevista que vaig fer a Roca, pel novembre del 1971, al diari «Pueblo» de Madrid. Des de la meva infantesa, he sabut que, a la generació i al curs acadèmic de mon pare, hi havia un grup d'artistes importants. Mon pare i ma mare, tot i que s'havien traslladat a Felanitx, on exerciren la docència fins que Franco els depurà, mai no deixaren de comunicar-se, ni abans ni després de la guerra civil, amb els vertaders amics de joventut i d'ideologia republicana. A casa nostra, des que tenc ús de raó, sempre han estat familiars i ben estimats els noms d'Amadeo Roca, de Josep Renau i de Francesc Carreño. Tots tres han passat per les meves mans i pel meu cor de periodista, de «rodamón empedreït», com diu Pere Serra al seu pròleg de «Vint anys d'angelots».

L'amistat i l'admiració que he professat sempre a Roca Gisbert prové d'un petit detall humà que sempre ha presidit el meu escriptori. Parl del retrat que ell pintà, signà i dedicà a mon pare, condeixeble seu a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, aquell diumenge primaveral del sis de maig del 1928. La data, potser amb una lupa, es podrà comprovar a la reproducció que il·lustra aquest petit reportatge.

El dia 6 de maig del 1928, era diumenge i mon pare i el seu coetani, condeixeble, paisà i amic Amadeo Roca eren dos joves primaverals que només tenien 23 anys i que, segons he sabut de font directa i segura, combregaven més amb les soflames anticlericals de Blasco Ibáñez que amb les dolces paraules místiques d'Escrivá de Balaguer que, justament l'any 28, acabava de fundar l'Opus Dei.

Aquell diumenge primaveral de fa 71 anys, Roca Gisbert visità mon pare que acabava de sortir de la Clínica del Dr. Lloret, d'una trepanació quirúrquica i, en veure el forat que li havia fet el metge rere l'orella, exclamà Roca: -«Xè, Pla, recollons, si se descuida el metge, te talla l'orella i te converteix en Van Gogh».
Després, retratà mon pare i firmà l'obra amb aquesta dedicatòria eixuta i sincera: «A Pla. Amadeo Roca. 6-5-28».
La mort de Roca Gisbert m'ha fet reviure conceptes i nocions fonamentals del meu ofici. De la correspondència entre mon pare i Roca i de les converses que jo he mantingut amb ell al seu estudi madrileny del carrer Arturo Soria, he volgut treure les veritats més íntimes de la meva vida, allò de Miquel Àngel Riera que tantes vegades he repetit als meus articles i catàlegs de pintura, és a dir, «tota la fam de bellesa que em travessa la biografia».

En la mort del mestre i amic, vull recordar aquí paraules i conceptes de les entrevistes que li he fet i de les converses amb mon pare. Són paraules de les quals jo he fet literatura, però són la definició més objectiva i veritable del seu estil i del seu valor artístic. Ens deia Roca Gisbert, quan parlàvem a Madrid dels seus paisatges i de les seves figures humanes i retrats, quan discutiem sobre la tècnica impressionista i de com el seu classicisme evident, igual que el de mon pare, havien significat, al llarg dels 50 primers anys del segle, un intent constant de transgredir l'academicisme que els marcava. Contemplava jo aquell «Niño peligrrojo», un dels millors retrats de Roca, juntament amb els del «Tío Alejo» i «El filósofo», i ell, mentre me mostrava quadres que acabava de fer i que ara ben bé puc dir que eren, són i ho seran, quan la crítica i l'erudició els tregui a la llum pública, precursors del que farien els avantguardistes dels anys 80 i 90. Roca Gisbert era un clàssic i, alhora, un avantguardista. I deia:

«Quan pinto, sempre que pinto, l'ètica i la solidaritat són la primera font d'inspiració, el primer i, per ventura, l'ùnic motiu. Tu has dit que jo pintava la 'màgia contrita' de l'univers, quan has vist els tons obscurs del meus quadres, però, mira per on, quan tu has dit aqueixes dues paraules, m'has donat la idea de com ha de ser el quadre, abstracte o figuratiu, que se dirà 'La magia contrita de l'Univers', encara que no m'agrada molt fer literatura en els títols de les meves obres.
»Jo intent, en el retrat o en el paisatge, en el realisme o en l'abstracció, expressar tot el misteri que es clou més enllà de les coses que miro i veig al davant meu...

Al retrat que Roca li féu a mon pare, el 6-5-28, la mirada és exacta a la del meu fill Òscar, qui també se n'anà a l'etern, on l'amor cerca i troba son infinit. Perdona'm, benvolgut lector, l'emoció que em brolla del cor, en aquest breu recordatori d'un gran artista que acaba de morir.