Durant la presentació de la candidatura municipal d'Unió Mallorquina a sa Pobla, la seva presidenta va «denunciar» l'existència "segons ella" d'un règim caciquil al meu poble que havia impedit fins ara la possibilitat de formar altres candidatures municipals. No és, evidentment, la primera vegada que a Maria Antònia Munar se li encalenteix la boca amb un excés de demagògia, però pens que aquesta vegada ho ha fet amb tanta frivolitat que si les seves fantasies no tenguessin resposta potser qualcú podria arribar a pensar, equivocadament, que afirmacions tan arbitràries com aquestes tenen un punt de veritat.
Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana, la paraula cacic té dues accepcions. Per una part, designa un «reietó dels indis de Mèxic. Perú i altres indrets d'Amèrica». En segon lloc, defineix una «persona important que exerceix una influència excessiva en assumptes polítics i administratius». Si deixam de banda la primera connotació "no crec que la febril imaginació de Munar arribi al punt de comparar-nos als indígenes americans" el segon sentit del terme sembla més aviat pensat per a ella mateixa, si ens atenim al desproporcionat protagonisme de què gaudeix la presidenta d'UM en relació a la seva minvada base electoral.
És, per tant, molt probable que quan Maria Antònia Munar parla de cacics a sa Pobla ho faci en certa manera presonera del seu subconscient, sobretot si interpretam en el seu sentit literal la part de la definició del diccionari que afirma que el cacic «exerceix una excessiva influència en assumptes polítics i administratius». Perquè això és un poc, en definitiva, el que passa amb la senyora Munar: tot en ella es troba una mica sobredimensionat, tant pel que fa al poder de què disposa com al fet d'arribar a creure que el pot exercir sense respectar les mínimes regles de respecte polític.
Estic convençut que si Maria Antònia Munar ho hagués preguntat abans al seu candidat, aquest li hauria explicat que al nostre poble no toleram els cacics, perquè estam massa gelosos d'una llibertat que mai no consentiríem que ningú no ens negués. Probablement també li hauria fet comprendre que el sol fet d'imaginar els ciutadans de sa Pobla sotmesos a pressions per tal de no exercir els seus drets legítims és, com a mínim, un símptoma de desconeixement de la idiosincràsia poblera. Si s'hagués informat com pertoca, la senyora Munar s'hauria estalviat l'insult gratuït contra tot un poble que no accepta més pressions que les que es deriven de la seva consciència lliure i sobirana. Era, per tant, una gran ocasió per romandre callada que, lamentablement, la presidenta d'UM no va aprofitar.
Com que sempre m'han dit que està bé enseyar el qui no sap, aquí van una sèrie de precisions gratis, que tal vegada li seran útils a la senyora Munar quan passi per sa Pobla a fer la seva legítima campanaya: al meu poble ja fa anys que sabérem segellar la concòrdia social damunt el respecte al pluralisme i la llibertat que contempla la nostra constitució. La societat poblera no necessita ni accepta lliçons de democràcia de ningú, perquè és prou adulta per elegir el que pensa que és millor per a ella. Per tant, anem tots a presentar les nostres ofertes polítiques amb honestedat, però jugant net i sense insultar tot un poble, suggerint que és esclau de fantasmagòrics cacics. I una cosa més: és un error confondre el respecte que ens mereix qualsevol força política amb el fet d'haver d'acceptar resignadament certes afirmacions irresponsables fetes des de la més absoluta impunitat. Els ciutadans de sa Pobla mereixen, senyora Munar, una mica més de respecte.
