Els madrilenys són com les criatures i la gent desinformada, ja que es sorprenen d'allò més quan les coses que passen no són tal com ells diuen i creuen que han d'ésser. Dilluns passat, dona Maria Antònia Munar va parlar en català a la madrilenyíssima «Academia de San Fernando», i Esperanza Aguirre, que és aquell símbol del feminisme conservador que té cosa de la Thatcher i altra tant de Santa Teresa, encara pren tasses de til·la per tal de pair la indignació. I amb el mateix estat d'ella es troben molts d'altres mesetaris il·lustres que des del cinc a zero del Barça al Reial Madrid, no havien experimentat la sensació d'ésser violats a casa pròpia. L'anècdota, que haurà indignat una munió de babaus, és d'allò més refrescant. I no ens causa cap sorpresa als qui coneixem la manera d'ésser de la senyora. Maria Antònia és provocadora i egocèntrica. Amb tal d'atreure l'atenció de la gent, arriba sempre tard als actes públics als quals ha estat convidada, de manera que si per una d'aquelles casualitats que lleven ara mateix la son a Jaume Matas, assoleix la presidència del Govern després del juny, s'haurà de publicar un decret que obligui els locutors de ràdio i de televisió a fer una matisació quan donin l'hora. Així com a les emissores castellanes diuen «son las X horas, una hora menos en Canarias», a les de les Illes Balears hauran de dir «són les set i deu de l'horabaixa (per exemple), les set en el rellotge de la senyora». Però tornem al que dèiem. És evident que la senyora té un punt de superficialitat, que cal atribuir a la seva coqueteria. No cal ni dir, però, que no és aquest el motor principal que impulsa els seus actes. Dies enrere, abans que es produís l'anècdota que comentam, Miquel Duran em contava que havia conegut una joveníssima Maria Antònia Munar quan la gent d'UCD cercava algú per a presentar com a cap de llista a les eleccions municipals de Costitx. Maria Antònia, aleshores estudiant de Dret, va acceptar, encara que va fer saber a Jeroni Albertí que per res del món giraria la llengua a cap acte públic. La senyora, per tant, va parlar en català, a Madrid, per coherència. Ara bé, no es va tirar de cap a la piscina sense abans comprovar que era plena, no endebades és més llesta que la guineu. Tot i que es trobava fora de casa era conscient que jugava amb avantatge. La Real Academia de San Fernando imposa unes normes de comportament civilitzades als seus convidats, que cap d'ells no gosa botar-se. Així que dona Maria Antònia sabia que les persones que havien acudit a la presentació del futur Museu d'Art Contemporani de Palma no podien xiular-la amb la llibertat que ho haguessin fet en el cas de trobar-se a una localitat de l'Eslava. D'altra banda, els guanys que se'n derivaven, de la seva gosadia, eren múltiples i substanciosos. De bell antuvi va enfosquir els parlaments de Matas i Fageda fins al punt que gairebé ningú no m'ha sabut dir què digueren. I als ulls de mestres d'escola i professors d'institut deixa la gent del PSM com un aplec de sorfrancinaines, representativa d'un nacionalisme comarcal i de vol curt. A més a més, la seva magnificència li permet dissimular les mancances d'UM, un partit que si fa no fa ningú no sap ben bé què és. Però per damunt suposicions, afirmacions i anàlisis sura el gest. Un gest enlluernador, no cal ni dir-ho. La realitat és que la senyora ha ensenyat als pusil·lànimes que una llengua es defensa parlant-la onsevulla. Així que «olé tus cojones, madame». I esper que la senyora comprengui que, per una sola vegada i sense que serveixi de precedent, faig ús d'una exclamació tan masclista com grollera i poc nostrada, perquè és la primera que se m'acut a l'hora d'expressar-li un sentiment de veritable simpatia i admiració.