cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
20°

L'article obligat

Ha anat a ingressar deu mil pessetes en el compte que ve anunciat al diari "dels dos que ha vist el que li mereix més confiança, perquè ara la caritat està com tot sotmesa a la llei de mercat de la garantia del proveïdor", pensant que aquests diners equivalen, com a solució del patiment de la guerra, a una gota d'aigua en el Pacífic. També és ver que si no hi hagués gotes d'aigua no hi hauria el Pacífic, tot i que pensa que si tota la reflexió acaba en pensaments tan tòpics podria estalviar-se-la.

El va decidir, el donatiu, mentre veia les imatges dels telenotícies i es demanava en què ha esdevingut aquesta gent que d'ençà deu dies hi apareix puntualment. Exiliats?, deportats?, refugiats?, apàtrides? Existeixen realment? Arreu del món la gent pateix, però no el patiment sinó la televisió els garanteixen l'existència. No sap per què. Els conflictes orfes, oblidats, són orfes de televisió. Com no sap qui és el responsable d'aquest drama. Fins i tot s'afebleix al seu cor la convicció antiga que algú deu ser responsable d'aquesta inundació de patiment, que palesa com després de tres o quatre mil anys aquesta gent no ha millorat la condició llastimosa dels esclaus egipcis. Recorda com l'ha sorprès veure repartir bolquers per als nins, des dels camions. Quan hi pensa, quan en sent notícies, li torna al cap sempre aquesta imatge, i d'altres amb nins. Anit va veure cosa, en un altre programa de televisió, de com el personal es dedica a honorar els faraons, els grans homes que construïren un imperi i que van ser dibuixats als frisos coloraines i sepultats a les piràmides i tot això. Ningú no va dir res del que li pareix d'allò més evident: que els faraons eren dèspotes mentiders que van trepitjar i esclavitzar un sens fi de gent sense nom. Involuntàriament talla aquest record, a l'encalç d'un altre: el que està resultant impagable és la quantitat d'afeccionats que a les tertúlies donen consells estratègics de franc i sense aturar al Pentágon. Torna a la idea anterior: la consigna sempre és la mateixa: ningú no n'és responsable. Tenim davant els ulls una catàstrofe que tenalla centenars de milers de persones, i ningú no n'és responsable. Ha costat alguns segles, però a la fi la guerra ha esdevingut un atzar, i els morts i els deportats s'aparionen amb les víctimes dels accidents de trànsit: ningú no n'és responsable. A tot estirar la pluja, la velocitat, i "atenció a l'última" el bon temps. A l'hora de definir el problema també creu que s'ha desviat el tret: el problema no és que aquesta gent no tingui pàtria, ans que no té res més que el seu patiment. La pàtria apareix aquí com una cosa de pobres, de gent que no té res "per no tenir, a partir d'aquests dies no tenen ni documents d'identitat" i que s'hi aferra perquè no pot aferrar"se als diners.

De camí cap a la feina li balla a la memòria una frase que deia alguna cosa de Déu i del patiment dels nins, i que se li esmuny abans de fer l'esforç de fixar-la i de demanar-se per l'autor. Continua pensant, en termes d'avaria, d'alguna cosa fonamental que encara no li ha vingut al cap. Pensa que li costa de pensar, i no sap per què. Se'ns exigeix constantment tenir idees noves, se'ns refrega constantment la innovació "que quan arriba mai no ho és ja", se'ns atreu cap a un futur de nous esquers, però de coses realment noves se'n veuen poques darrerament. Quan compareix un ministre a la televisió ja saps què dirà: ferma decisió, fins al final, unanimitat, aliats, inacceptable. Sempre espera una paraula que no surt: patiment.

No hi ha paraules noves, perquè les imatges que apareixen a la televisió no tenen res de noves: són tan velles com l'home, i de tant repetides perden significat. S'hi pot caure sense gaire desassossec en la comoditat de no entendre les coses, i hi cau. Potser era Dostoeivski, el de la frase dels nins? On ha posat el resguard de l'ingrés? Tanmateix...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.