El desveri balcànic

Crec que el desveri balcànic que, esverats, ens veim forçats a contemplar ens obliga, d'una punyetera vegada, a arribar a una conclusió d'allò més elemental i general: ni moralment ni políticament, ningú no es pot sentir justificat pel simple fet de declarar-se nacionalista. Reconèixer que som de nació B "i no de nació A com interessadament han volgut fer-nos creure" sens dubte és un acte de sanitat mental i civil, sens dubte és un acte de solidaritat del tot convenient i fins i tot necessari. Però aquest reconeixement no es basta a si mateix èticament, no és autosuficient políticament. Perquè el fet que siguem de nació B no vol dir que ja tinguem la Seu plena d'ous. Aquesta consciència de quina és la nostra nació no pot esser l'únic fet i valor que motivi, orienti i regeixi la nostra conducta. Cal que abans o al mateix temps facem nostres uns valors d'equitat i justícia. L'objectiu d'afavorir la comunitat dels de nació B no pot justificar mai la utilització de qualsevol mitjà: per exemple, fer la guitza als individus o a la comunitat de nació A. La nostra nació ens indica, certament, d'on venim, però no basta per a assenyalar-nos a on anam. Per descomptat, és bo i del tot necessari saber d'on venim, i seria d'alguna manera suïcida prescindir alegrement o inconscientment de la llengua i la cultura que "en millor o pitjor circumstància" ens han estat trameses. Però saber d'on venim no ens marca automàticament ni definitivament un rumb, cap a on volem anar, cap a on convé que anem. I l'establiment d'una política responsable sempre es fa de cara al futur. I tant els objectius com els mitjans han de subjectar-se a una valoració ètica, a alguna consideració moral. Siguem de la nació que sigui, òbviament mai no ens està permès tot. La condició moral de l'home és anterior "radicalment, metafísicament, religiosament, humanament" a tota condició nacional.