Crec que el desveri balcànic que, esverats, ens veim forçats a contemplar ens obliga, d'una punyetera vegada, a arribar a una conclusió d'allò més elemental i general: ni moralment ni políticament, ningú no es pot sentir justificat pel simple fet de declarar-se nacionalista. Reconèixer que som de nació B "i no de nació A com interessadament han volgut fer-nos creure" sens dubte és un acte de sanitat mental i civil, sens dubte és un acte de solidaritat del tot convenient i fins i tot necessari. Però aquest reconeixement no es basta a si mateix èticament, no és autosuficient políticament. Perquè el fet que siguem de nació B no vol dir que ja tinguem la Seu plena d'ous. Aquesta consciència de quina és la nostra nació no pot esser l'únic fet i valor que motivi, orienti i regeixi la nostra conducta. Cal que abans o al mateix temps facem nostres uns valors d'equitat i justícia. L'objectiu d'afavorir la comunitat dels de nació B no pot justificar mai la utilització de qualsevol mitjà: per exemple, fer la guitza als individus o a la comunitat de nació A. La nostra nació ens indica, certament, d'on venim, però no basta per a assenyalar-nos a on anam. Per descomptat, és bo i del tot necessari saber d'on venim, i seria d'alguna manera suïcida prescindir alegrement o inconscientment de la llengua i la cultura que "en millor o pitjor circumstància" ens han estat trameses. Però saber d'on venim no ens marca automàticament ni definitivament un rumb, cap a on volem anar, cap a on convé que anem. I l'establiment d'una política responsable sempre es fa de cara al futur. I tant els objectius com els mitjans han de subjectar-se a una valoració ètica, a alguna consideració moral. Siguem de la nació que sigui, òbviament mai no ens està permès tot. La condició moral de l'home és anterior "radicalment, metafísicament, religiosament, humanament" a tota condició nacional.
Ja sabem que, històricament, ni les cultures ni les mateixes religions concretes s'han subordinat realment "més enllà o més ençà de les proclamacions de principis més generals" a l'ètica o a la moral dels drets humans. Aquest és el cas, per exemple, en l'emputada circumstància balcànica. Però cap pau no és possible si cada realitat no és posada en el seu lloc. Val a dir que les realitats nacionals "per respectables que siguin, que sens dubte ho són" han de ser passades per una rasadora més general. El recurs a la violència no pot esser mai sistemàtic; no pot esser una possibilitat més que si contribueix a establir o restablir la justícia, el màxim de justícia que sigui possible. Invocar fets de fa cinc segles o de fa vuit segles, tot justificant la revenja més desfermada, s'ha d'acabar el més aviat possible.
Si la solució dels problemes balcànics és tan difícil és perquè, en certa manera ben real, requereix rompre l'espinada "la continuïtat" a la història, a una història de violència brutal. Evidentment, que això no és gens fàcil. Ens agradi o no, sense violència no es pot acabar amb tanta violència. La viabilitat d'Europa s'hi troba compromesa. I, encara en termes molt més decisius, l'exigència de la imprescindible subordinació de tot nacionalisme a la condició moral de l'home.
