Clarament quan sou a un país estranger per aprendre el seu idioma, la cosa més fonamental és escoltar a tothora. Sense descans. En tot el dia no us podeu perdre cap esquitx de paraula, cap síl·laba. El problema és que escoltar massa és incompatible amb pensar, és com estar connectat permanentment a un sintonitzador "ràdio, persona, tv; etc", com dur uns auriculars indesactivables. I el propi fil mental, què? A ca una puta. I la pròpia llengua que fa estiraments dins tu? Entebanada. Potser aprendre un idioma, o voler aprofundir en els parlars i dialectes de la llengua pròpia, significa per collons deixar estabornit i inactiu quelcom del teu motor.
Després d'estar una temporada en aquesta situació, s'aprèn o cobra força la idea que escoltar massa fa tornar beneits. Escoltar tothom, assimilar tothom equival a rebre milers de mots buits per dia. Per això és preferible una relació telefònica, perquè el parlador ha de pagar per la quantitat i longitud de les paraules i s'autoobliga a utilitzar-ne el mínim possible, o una relació per carta, postal, e-mail, fax o telegrama, perquè escriure cansa. Algú se'm rebota al·legant que el telèfon és impersonal? M'estim mil vegades més una conversa «impersonal» que una d'«apersonal» "com estan condemnades a ser moltes de les que es fan cara a cara.
Escoltar és necessari per la seva funció instructiva, això és clar. Però no, ni de molt!, escoltar per escoltar com un condemnat a qui llegeixen la sentència. El més interessant i emotiu és escoltar els vostres coneguts i desconeguts quan aquests es troben en un estat d'exaltació, excitació, alteració sentimental o afectats per l'alcohol i altres drogues. Perquè amb el temps en contra, amb el temps que sempre està a punt d'acabar, només es pot escoltar gent que va fora corda. Res de mots morts que et plouen a sobre i et distorsionen la intel·ligència i la força! I està clar que, ni de molt, els mots suprems no provenen tots del libres, intel·lectuals, catedràtics i conferenciants.
El temps l'únic que fa és estar sempre acostant-se al final, i per tant no podem frenar davant calabruixades de mots inútils. Què fer davant la producció massiva de novel·les, llibres de poemes, revistes, àlbums musicals, pel·lícules, concerts, obres de teatre, davant centenars de notícies, articles d'opinió, programes de TV. i ràdio..., com reaccionar en saber que tants de productes interessen i que tants pocs es poden consumir i sobretot assimilar, per culpa del puta temps? què fer? Un tir? Davant la traducció brutal "i tot i així insuficient!" d'obres de creació d'autors de quasi totes les cultures, davant les obres assagístiques, davant la necessitat d'aprendre una altra llengua, davant la conscienciació de moure's contra tirans polítics i acadèmics? Com reaccionar, eh?
La solució, gens definitiva, és seleccionar la informació de cada dia, de cada hora. Consumir el màxim, sentir-se explotar i tornar a consumir. El fill de puta del temps accelera quan està dins les dimensions del passat, i molta gent s'adona del poc temps que queda i de tot el que ha passat quan ja està sobre la quarantena o cinquantena d'anys! Aquest pànic que el temps se't tira a sobre s'ha d'adquirir des del primer instant de consciència; per què no aprenem això a l'escola? Per què tants de pares neguen experiència; per què no aprenem això a l'escola? Per què tants de pares neguen experiències a fills seus de 14 16 anys prohibint-los viatges i sortides nocturnes? Tenint el temps en contra ho hem de fer tot ara, ja! Seleccionar la informació, seleccionar el que escoltam, llegim, estudiam, memoritzam, etc., seleccionar indiviuds interessats com a amics, i insignificants opcionalment amb poder polític o acadèmic com a enemics... Seleccionar!
