Clarament quan sou a un país estranger per aprendre el seu
idioma, la cosa més fonamental és escoltar a tothora. Sense
descans. En tot el dia no us podeu perdre cap esquitx de paraula,
cap síl·laba. El problema és que escoltar massa és incompatible amb
pensar, és com estar connectat permanentment a un sintonitzador
"ràdio, persona, tv; etc", com dur uns auriculars indesactivables.
I el propi fil mental, què? A ca una puta. I la pròpia llengua que
fa estiraments dins tu? Entebanada. Potser aprendre un idioma, o
voler aprofundir en els parlars i dialectes de la llengua pròpia,
significa per collons deixar estabornit i inactiu quelcom del teu
motor.
Després d'estar una temporada en aquesta situació, s'aprèn o
cobra força la idea que escoltar massa fa tornar beneits. Escoltar
tothom, assimilar tothom equival a rebre milers de mots buits per
dia. Per això és preferible una relació telefònica, perquè el
parlador ha de pagar per la quantitat i longitud de les paraules i
s'autoobliga a utilitzar-ne el mínim possible, o una relació per
carta, postal, e-mail, fax o telegrama, perquè escriure cansa. Algú
se'm rebota al·legant que el telèfon és impersonal? M'estim mil
vegades més una conversa «impersonal» que una d'«apersonal» "com
estan condemnades a ser moltes de les que es fan cara a cara.
Escoltar és necessari per la seva funció instructiva, això és
clar. Però no, ni de molt!, escoltar per escoltar com un condemnat
a qui llegeixen la sentència. El més interessant i emotiu és
escoltar els vostres coneguts i desconeguts quan aquests es troben
en un estat d'exaltació, excitació, alteració sentimental o
afectats per l'alcohol i altres drogues. Perquè amb el temps en
contra, amb el temps que sempre està a punt d'acabar, només es pot
escoltar gent que va fora corda. Res de mots morts que et plouen a
sobre i et distorsionen la intel·ligència i la força! I està clar
que, ni de molt, els mots suprems no provenen tots del libres,
intel·lectuals, catedràtics i conferenciants.
El temps l'únic que fa és estar sempre acostant-se al final, i
per tant no podem frenar davant calabruixades de mots inútils. Què
fer davant la producció massiva de novel·les, llibres de poemes,
revistes, àlbums musicals, pel·lícules, concerts, obres de teatre,
davant centenars de notícies, articles d'opinió, programes de TV. i
ràdio..., com reaccionar en saber que tants de productes interessen
i que tants pocs es poden consumir i sobretot assimilar, per culpa
del puta temps? què fer? Un tir? Davant la traducció brutal "i tot
i així insuficient!" d'obres de creació d'autors de quasi totes les
cultures, davant les obres assagístiques, davant la necessitat
d'aprendre una altra llengua, davant la conscienciació de moure's
contra tirans polítics i acadèmics? Com reaccionar, eh?
La solució, gens definitiva, és seleccionar la informació de
cada dia, de cada hora. Consumir el màxim, sentir-se explotar i
tornar a consumir. El fill de puta del temps accelera quan està
dins les dimensions del passat, i molta gent s'adona del poc temps
que queda i de tot el que ha passat quan ja està sobre la
quarantena o cinquantena d'anys! Aquest pànic que el temps se't
tira a sobre s'ha d'adquirir des del primer instant de consciència;
per què no aprenem això a l'escola? Per què tants de pares neguen
experiència; per què no aprenem això a l'escola? Per què tants de
pares neguen experiències a fills seus de 14 16 anys prohibint-los
viatges i sortides nocturnes? Tenint el temps en contra ho hem de
fer tot ara, ja! Seleccionar la informació, seleccionar el que
escoltam, llegim, estudiam, memoritzam, etc., seleccionar indiviuds
interessats com a amics, i insignificants opcionalment amb poder
polític o acadèmic com a enemics... Seleccionar!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.