Aquesta propera tardor farà ja deu anys que sentim a parlar dels
Balcans com una zona d'inestabilitat, desordres, sublevacions,
tensions i guerra. Hem hagut d'aprendre coses d'aquesta regió
europea de la qual sols sabíem que era una república federal
modèlica presidida per un llegendari mariscal format a les Brigades
Internacionals i amb la resistència a la invasió nazi, i que feia
servir un nom de guerra simpàtic: Tito.
Avui podem concloure que Josip Broz "Tito", a més d'antifeixista
va ser un funambulista dotat d'extraordinària perícia. Si abans
sols coneixíem d'ell la seva postura valenta davant l'imperialisme
soviètic, la seva original manera d'entendre el socialisme "avui en
dirien Tercera Via" i la seva aposta per la neutralitat que, en
conjunt, feien d'ell un polític de prestigi, ara li hem de
reconèixer també haver sabut reconduir i equilibrar les tensions a
la república federal que ell ajudà a fundar. És ara "vistes com són
les coses a la zona" quan s'explica que l'Occident de la Guerra
Freda el tractàs amb tanta delicadesa. Tanmateix, és cert que la
població de l'antiga Iugoslàvia no visqué mai cohesionada, però
almenys vivia i resolia les desavinences de forma civilitzada.
Aquest juny farà ja vuit anys de la guerra als Balcans. Hem
sentit contar els horrors i hem sabut el que són els referents
mítics del patriotisme dels serbis, una gent que, a força de
practicar la neteja ètnica, se'ns ha fet odiosa i ja som incapaços
d'imaginar una sèrbia democràtica.
A la fi, la força militar europeu-americana ha intervingut per
defensar una gent "els albanesojosovars" que quan els veim
retratats als diaris ens recorden que les desgràcies sempre cauen
sobre els més desfavorits. Malgrat el drama ocasionat per les
bombes de l'OTAN, crec que era necessària una intervenció
internaiconal, conjunta, millor si hagués estat sols dels països
europeus per això de creure'ns més el valor de l'europeïtat, aquell
que representa avui un model econòmic i polític que garanteix la
qualitat deguda i el respecte als Drets Humans. I crec necessària
la intervenció in extremis per simple comparació històrica. Si el
1948 els britànics no haguessin abandonat a la desesperada el
protectorat que tenien a Orient Mitjà i haguessin actuat com a
interposició entre jueus i àrabs segurament el conflicte d'aquella
zona hauria tengut una altra orientació. Ja sé que no és agradable
el paper de policia, però tots convenim que és necessari per
garantir normes i convivència i aquest és segurament el paper que
ara li ha tocat a l'OTAN: fer complir uns acords que permetin el
desenvolupament econòmic i polític de la zona. Això no s'arregla en
dos dies perquè és massa la història que es concentra a Kosovo,
Albània, Macedònia i Montenegro per creure que, debilitat Miloseic,
tot es compondrà. Segurament, seran necessàries un parell de
generacions per aconseguir que es vagi entrant en raó. Orient Mitjà
ens pot servir com a referent; fa cinquanta anys que jueus i
palestins es disputen el territori i sols des de les converses de
Madrid del 1991 s'ha avançat en el mutu reconeixement que, encara
que no ho sembli, és molt per a jueus i palestins. La comunitat
internacional té avui aquest referent del qual hauria d'extreure
alguna conclusió. Quan s'acabin les bombes s'haurà de començar la
pacificació, la reeducació per evitar afirmacions com les que
l'estiu del 1991 feia una nina sèrbia de 13 anys: «Sèrbia em crida
i hi he d'anar. Aniré valentament cap a les trinxeres i si no torn,
posau una espelma per mi a l'església i deis a la meva mare que
vaig ser una heroïna». Són paraules que escarrufen perquè és avui
que sabem fins on ens han conduït.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.