Aquesta propera tardor farà ja deu anys que sentim a parlar dels Balcans com una zona d'inestabilitat, desordres, sublevacions, tensions i guerra. Hem hagut d'aprendre coses d'aquesta regió europea de la qual sols sabíem que era una república federal modèlica presidida per un llegendari mariscal format a les Brigades Internacionals i amb la resistència a la invasió nazi, i que feia servir un nom de guerra simpàtic: Tito.
Avui podem concloure que Josip Broz "Tito", a més d'antifeixista va ser un funambulista dotat d'extraordinària perícia. Si abans sols coneixíem d'ell la seva postura valenta davant l'imperialisme soviètic, la seva original manera d'entendre el socialisme "avui en dirien Tercera Via" i la seva aposta per la neutralitat que, en conjunt, feien d'ell un polític de prestigi, ara li hem de reconèixer també haver sabut reconduir i equilibrar les tensions a la república federal que ell ajudà a fundar. És ara "vistes com són les coses a la zona" quan s'explica que l'Occident de la Guerra Freda el tractàs amb tanta delicadesa. Tanmateix, és cert que la població de l'antiga Iugoslàvia no visqué mai cohesionada, però almenys vivia i resolia les desavinences de forma civilitzada.
Aquest juny farà ja vuit anys de la guerra als Balcans. Hem sentit contar els horrors i hem sabut el que són els referents mítics del patriotisme dels serbis, una gent que, a força de practicar la neteja ètnica, se'ns ha fet odiosa i ja som incapaços d'imaginar una sèrbia democràtica.
A la fi, la força militar europeu-americana ha intervingut per defensar una gent "els albanesojosovars" que quan els veim retratats als diaris ens recorden que les desgràcies sempre cauen sobre els més desfavorits. Malgrat el drama ocasionat per les bombes de l'OTAN, crec que era necessària una intervenció internaiconal, conjunta, millor si hagués estat sols dels països europeus per això de creure'ns més el valor de l'europeïtat, aquell que representa avui un model econòmic i polític que garanteix la qualitat deguda i el respecte als Drets Humans. I crec necessària la intervenció in extremis per simple comparació històrica. Si el 1948 els britànics no haguessin abandonat a la desesperada el protectorat que tenien a Orient Mitjà i haguessin actuat com a interposició entre jueus i àrabs segurament el conflicte d'aquella zona hauria tengut una altra orientació. Ja sé que no és agradable el paper de policia, però tots convenim que és necessari per garantir normes i convivència i aquest és segurament el paper que ara li ha tocat a l'OTAN: fer complir uns acords que permetin el desenvolupament econòmic i polític de la zona. Això no s'arregla en dos dies perquè és massa la història que es concentra a Kosovo, Albània, Macedònia i Montenegro per creure que, debilitat Miloseic, tot es compondrà. Segurament, seran necessàries un parell de generacions per aconseguir que es vagi entrant en raó. Orient Mitjà ens pot servir com a referent; fa cinquanta anys que jueus i palestins es disputen el territori i sols des de les converses de Madrid del 1991 s'ha avançat en el mutu reconeixement que, encara que no ho sembli, és molt per a jueus i palestins. La comunitat internacional té avui aquest referent del qual hauria d'extreure alguna conclusió. Quan s'acabin les bombes s'haurà de començar la pacificació, la reeducació per evitar afirmacions com les que l'estiu del 1991 feia una nina sèrbia de 13 anys: «Sèrbia em crida i hi he d'anar. Aniré valentament cap a les trinxeres i si no torn, posau una espelma per mi a l'església i deis a la meva mare que vaig ser una heroïna». Són paraules que escarrufen perquè és avui que sabem fins on ens han conduït.
