Cada dia que passa sembla més clar que neix un nou imperi absolut: el nord-americà. Només els romans havien gaudit abans d'un poder mundial semblant: cap potència els podia fer ombra; la seva màquina de guerra era superior a la resta de nacions; els principals països clients eren grans i rics; i la seva llengua i la seva cultura eren exportades i imposades amb notable èxit arreu del món. Les semblances arriben fins i tot més enfora: els romans treballaren per agilitzar les comunicacions (gràcies a això s'expandí el cristianisme), millorar les infraestructures de l'imperi i explorar el món que els era desconegut. Tal com avui, els nord-americans ens situen en l'era d'Internet, el Fons Monetari Internacional inverteix en infraestructures en tots els «països amics» i s'obrin noves vies per investigar l'espai i els cossos zelestes, on s'hi troben futures fonts de riquesa. No hi ha temps que no torni. Fins i tot el Senat, en què hi eren representats els patricis de les nacions de tot el món romà, el trobam avui en l'ONU. El Senat era, abans, impotent per frenar els desitjos i capricis dels emperadors, tal com avui les Nacions Unides no pinten una regadora per complir el seu paper teòric de mediadors internacionals davant el Pentàgon i el president de torn.

Jo no hi tenc cap dubte: hi ha Estats d'Units d'Amèrica per alguns centenars d'anys.