Futbol és detall

I ni tan sols l'advertiment que la política desperta menys controvèrsia que l'esport entre els afeccionats serveix gaire d'argument diferenciador: potser les grans competicions polítiques no són anuals (però sí quatriennals, espaiadament olímpiques), però ni les eleccions tenen res a envejar a les jornades decisives d'una lliga o d'una qualsevol volta ciclista ni aquestes palesen un aparell mediàtic veritablement diferent. Els nexes entre la política i l'esport, i viceversa, són tan antics com ambdós jocs separats, i els assessors, els gurús respectius, són perfectament intercanviables. I entre esport i política igualment o més: d'aquí a poc temps serà necessari superar les pàgines d'esport dels diaris per copsar la classificació d'un equip i caure en les que mostren les cotitzacions de borsa. L'amplària dels temes que s'han tancat proverbialment en aquests termes tampoc no serveix de frontera: política vol dir, rutinàriament, declaracions dels polítics amb independència del lloc i del motiu, com esport vol dir, fins que ningú no demostri el contrari, futbol. Ni les imatges que s'hi acumulen i que ens tornen al cap en demanar signes a la memòria: es confonen, i cada dia es confondran més en els nostres caps, les imatges de primers ministres i dels primers a múltiples campionats saludant-nos de qualque balcó estant. Tampoc no discriminen els llenguatges: els disbarats poden sentir-se igualment al llarg d'una retransmissió esportiva (d'aquestes que ara el lobby dels restauradors ens vol avançar a l'hora del berenar, quan només els escassíssims amants del torneig de les cinc nacions, i els ciclistes de saló, tenien costum d'asseure's davant el televisor).

Ens hem acostumat sense gaire esforç al discurs pla i repetitiu de les figures de l'esport, amb floritures del tipus «futbol és detall» o «no hi ha enemic petit», lemes perfectament bescanviables entre el fòrum i la gespa (el més camaleònic, un de Valdano: la sensatesa és perdedora) veritats totes tan indiscutibles com literàriament opressives. Si es tracta del minutatge a les televisions o de l'espai als diaris els polítics duen un lleuger avantatge, però ep!, fixem-nos i reconeguem la venjança: no hi ha diaris exclusivament dedicats a la política. Els diaris esportius ignoren sencerament la política, i algú gosaria a dir que aquesta limitació és part del seu èxit, mentre que els diaris i els noticiaris d'informació general en van plens, de la cosa esportiva, i qui no s'ho cregui que provi d'arribar a la fi de qualsevol informatiu nocturn a la televisió, on amb la política dormint l'esport es prodiga fins al tedi.

Quina és l'explicació, si n'hi ha? La política s'engeloseix de la categoria d'estrella de molts esportistes? Els esportistes, com abans alguns actors i actrius, s'han convençut que el veritable star-system és només als parlaments i als voltants? La solució, la pròxima jornada, les pròximes eleccions, el pròxim campionat, les pròximes declaracions. És a dir: mai.