En geometria, el centre és el punt on es tallen els eixos de simetria d'una figura geomètrica. En física mecànica, el centre és el punt per on passa la resultant de les pressions que actuen sobre una superfície i que, ben mirat, no seria una mala definició política, però, el centre no deixa de ser la ubicació física d'alguns escons de l'hemicicle i, per extensió, així es denominen les tendències polítiques ue se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra. La qüestió que cal esbrinar, lluny de figures retòriques o teories impracticables, és si el centre polític és un espai possible o, contràriament, no deixa de ser una especulació. En la meva opinió, el centre polític és com el centre de la terra, un lloc que existeix com a punt de referència, però que mai ningú no ha vist i que és del tot inaccessible i inhabitable.
El centre, en política, és l'equilibri impossible. Tal com es planteja, el centre no és res i, si no és res, no existeix, si més no en un pla real. Altra cosa és en la imaginació, on tot és possible. Només una persona privada de passions i conviccions podria practicar una política de centre. Podríem acceptar que, excepcionalment, això fos possible a nivell individual, en una persona d'una serenitat extrema, d'un equilibri emocional precís i d'un sentit comú poc comú, o sigui d'una intel·ligència improbable, però esperar d'un col·lectiu una actitud tan celestial, uniforme i equilibrada, fóra una espera indefinida. Hom sap que els col·lectius es mouen per interesos més o manco identificats i aquests interessos han de coincidir amb els individuals. En altres paraules, hom forma part d'un col·lectiu mentre els seus interessos personals es vegin satisfets. En alguns casos aquesta satisfacció prové d'aconseguir guanys socials, nacionals o, fins i tot, ideals però massa sovint prové de profits més prosaics.
Crec, sincerament, que el centre exigeix la perfecció i la perfecció humana no existeix. Voler ocupar el centre polític fóra tan superbiós com voler situar-nos en el punt mitjà exacte entre el bé i el mal, quan ni bé ni mal no tenen els límits clarament definits i ambdós són part fonamental de nosaltres en dimensions i proporcions variables. Més encara, bé i mal som nosaltres. Desitjar l'equilibri en qualsevol aspecte de la vida és lloable, però cal acceptar que estam a mercè dels nostres desequilibris, contradiccions i interessos.
Un partit que practica una política de dretes, o d'esquerres, tant se val, pot decidir autoanomenar-se de centre, però un canvi de nom, de denominació no canvia la realitat, ni suposa un canvi d'actitud, ni modifica substancialment els seus postulats ni les seves accions. Podem decidir, entre tots, dir mul al cavall, i li direm mul, però no per això deixarà de ser un cavall. En Franco exigí que a la seva dictadura li diguéssim democràcia orgànica, però mai no deixà de ser una dictadura. Orgànica sí que ho era, car era susceptible de putrefacció.
En resum, crec que el centre polític és un espai teòric inventat per especialistes comercials, espavilats venedors de conceptes sense definició. I per acabar, existeix el centre de la terra? Sí, però és impossible accedir-hi. Existeix el centre polític? No, però és fàcil accedir-ho. Basta anar enlloc, sense ahar-hi.
