La crisi de la consciència liberal

Els erudits encara no s'han posat d'acord a fitar quan es pot parlar del començament de la crisi de la consciència liberal. Diguem que la revolució russa de 1917 i totes les seves conseqüències a l'Occident, n'és, com a mínim, una expressió més que pregona. L'aparició del feixisme i el nazisme posteriors serien l'altre encadenament. El temps que transcorre entre les dues guerres mundials, entre 1914 i 1939, principalment a Europa, s'hi produeix un procés accelerat de canvi ideològic. Una època de grans commocions espirituals, culturals i polítiques. La guerra d'Espanya havia de ser el primer capítol de la II Mundial. L'escriptor, l'artista, l'intel·lectual, va traslladar a les seves obres aquella commoció.

Historiogràficament no sé trobar en el passat una polarització tan profunda com la que es va produir. Foren pocs els que no es veren obligats a prendre partit per una o una altra direcció. O s'estava amb uns o amb els altres. L'allau va ser tan enorme que va arrossegar la majoria. La gran por a l'Occident potser mai no havia estat tan perceptible com segurament havia estat tan decisiu el paper de l'escriptor en un temps de confusió i sense sortides evidents a partir de la racionalitat que suposava la tradició liberal. Aquella racionalitat va il·luminar molt pocs.

Els escriptors d'aquí no estaven tan lluny com sovint s'ha dit del que estava passant a París, Berlín, Roma o Moscou. Les hemeroteques i biblioteques així ho demostren. I aquella crisi ja era ben palesa durant els anys de la II República espanyola, on s'havia iniciat aquella polarització que eclosiona amb el començament de la guerra. Poques setmanes després que aquesta s'hagués iniciat, J. Mascaró, en una carta que va enviar a J. Massot sobre la seva experiència o records d'aquells dies, li comenta que va veure per Palma Salvador Galmés i parlant ambdós del que estava passant, el sacerdot li va dir: «Mascaró! Això no són moments de parlar. Estam davant un problema de vida o mort!». I quan per una persona tan assenyada i pacífica com era mossèn Galmés, la situació era aquella, els fets ho demostren, la capacitat individual per decidir era quasi inexistent.

Tant n'Estelrich com en Villalonga, abans de començar la guerra s'havien «acostat» al feixisme i utilitzen conceptuacions típiques d'aquella ideologia. Amb diversos matisos, es rebutjaven els vells, per caducs, règims constitucionals (en bona part fonamentats en una tradició liberal que no havia sabut renovar-se) i el socialisme, sublimant la nació o el nacionalisme, espanyolista en el cas de Villalonga o «catalanista» en el d'Estelrich. G. Bernanos, que era catòlic, militava o havia militat dins l'integrisme nacionalista francès, en molts de sentits pura extrema dreta. En els dos primers les certituds liberals havien començat a trontollar. Per raons diferents en un i a l'altre, els dos acabaren col·laborant amb els revoltats contra la democràcia republicana. Sembla que no tengueren gaire problemes de consciència en prendre aquella decisió, al cap i a la fi compartida per molta altra gent «benpensant». En canvi, el cas de G. Bernanos és ben diferent. Ell no provenia de la tradició liberal (la que entén la llibertat no sols com un dret sinó com un repte individual constant que suposa la racionalitat del dubte, per tant la necessitat de la tolerància), sinó tot el contrari, com ja he dit. Més encara, els primers mesos de la guerra, va tenir clares simpaties pels feixistes i els revoltats. Però, en tenir plena consciència del que estava passant a Mallorca, decideix anarse'n a París i publicar un dels llibres més significatius de la guerra civil Les grands cimetières sous la lune, on s'hi fa una crítica ferotge contra el que ocorria a l'illa. I no deixa de ser ben paradoxal que Bernanos abandonés les seves velles idees integristes i es posés al costat dels perseguits. En canvi, n'Estelrich i en Villalonga estigueren al costat dels perseguidors, oferint-los l'única arma de què disposaven: la seva intel·ligència.

El llibre de Josep Massot, molt important, té, òbviament, altres lectures, segurament polèmiques, sobre unes personalitats que des de la racionalitat de la tradició liberal no són gaire exemplars. Però, per molt de temps restaran les seves obres, que en determinats aspectes són testimoniatge d'una època que tampoc ho va ser gens d'exemplar perquè s'hi varen afeblir fins a la tragèdia els principis de la racionalitat i la tolerància sense els quals jo no sé entendre la vida en societat.