Diumenge passat, Aina Núñez ens oferia una informació que encapçalava amb unes paraules altament significatives: «Els serveis del cementeri de Bon Sosec, o millor dit, el Tanatori II "com és anomenat pels responsables municipals...». Els populars de Cort deuen tenir segura la victòria electoral per majoria absoluta en les pròximes eleccions. D'altra manera no s'explicaria la cascada de gestos reveladors de situacions no massa diàfanes. Fresques encara les declaracions de batlia anunciant la possibilitat que els peixaters i peixateres puguin quedar on són "i per què s'ha hagut d'arribar a aquest punt de crispació?", ara sabem que els responsables municipals s'estimen més que no es parli de Bon Sosec, sinó de Tanatori II. A més a més, es presenten uns comptes de funcionament i no es fa cap referència a comptes pendents "si més no, de caràcter polític. Però, volent substituir el nom de Bon Sosec pel de Tanatori II, de fet estan reconeixent de manera implítica que aquesta marca de cementeri els molesta, segurament perquè evoca en els votants una història que causa més desassossec que no altra cosa. Seria bo, tanmateix, que la ciutadania, per bé o per no tan bé, tengués ben present que quan els populars de Cort parlen de Tanatori II en realitat ens volen fer oblidar el Bon Sosec, volen deixar a les fosques aquella part de la nostra memòria on va quedar arxivada una de les històries més poc exemplars de la pràctica política d'uns anys especialment poc exemplars, amb el cas Calvià i el cas túnel de Sóller com a símbols d'una determinada manera de fer política. El cas Calvià és el cas Calvià; el cas túnel de Sóller és el cas túnel de Sóller; i el cas Bon Sosec és el cas Bon Sosec: res de Tanatori II.

Aquesta qüestió de noms té una finalitat altament perversa: el nostre oblit. El geni municipal o publicitari que ha dissenyat l'operació de canvi de rètols en realitat vol arreglar amb cosmètica un mal que requereix quiròfan, vol posar una alegre careta carnavalera per dissimular un rostre ple de buranyes. Tal vegada allò que més ens ofèn, però, és que hagin pensat que aquesta operació és suficient per enganyar-nos. Ofèn que no s'hagin pres la molèstia de treballar més en la substitució de nom, ofèn que se'ns prengui per tan ingenus com per caure en aquesta trampa tan poc elaborada. Però tenim el que tenim, i segurament és el que ens mereixem: fet que en cap cas contribueix a ennoblir el que tenim.