Les regnes de l'alegria, com les de la tristesa, són males de controlar. Quan es contempla, amb seny i cor net, l'accident quotidià i universal de la mort, és a dir, el fruit natural de la relació íntima entre l'amor i la vida, no és fàcil, com he dit, dominar la química desbocada del cos i la física impalpable de l'esperit. En José Luís Coll, el soci d'en Tip, volava pel cel de la pena infinita i deia: «Tot és mentida. És una broma. No l'hem cremat. No és mort. És aquí. És viu. No morirà mai. Ho sé cert!!» I plorava sense llàgrimes, com un angelot del desert. En Coll era el mort i en Tip era viu, més viu que mai... Idò!!