«Normalitzar» el cinema

Si tenim en compte que més del 99 per cent de les sales del món passen pel·lícules en l'idioma original, sembla absurd que a Catalunya s'hagi d'obligar els distribuïdors a doblar les pel·lícules. La «normalitat», en aquest camp, potser seria veure totes les pel·lícules en la seva versió original, si un cas amb subtítols en català.

Però la cosa no és tan senzilla. Des d'aquí sabem que el que podria semblar una intervenció innecessària dels polítics en el camp de la cultura, que crea uns debats que des d'Estats Units deuen semblar exòtics, és la reacció lògica davant el fet que les pel·lícules que arriben a les sales catalanes ja arriben gairebé totes doblades, però doblades a una de les dues llengües oficials, només a una de les dues. Ja no es té l'opció de veure les pel·lícules de més èxit en la seva versió original, cosa que deu haver estat decisió dels mateixos distribuïdors, i de les dues possibilitats que resten, veure-les en català o castellà, només n'ofereixen un, el castellà.

Els exhibidors i distribuïdors s'estalvien un doblers mentre puguin continuar aplicant l'aplanadora cultural.
La Generalitat ha preparat un decret per «normalitzar» aquest fet, que ara ha topat amb els emperons del TSJC. És un «brutal camí d'obstacles... per aconseguir una cosa que és un dret fonamental», segons Joaquim Molins. Davant la sentència del TSJC, la Generalitat sembla estar decidida a modificar la Llei del Català per poder ajustar el Decret del cinema a les exigències del Tribunal.

El problema han estat les sancions que s'imposarien als exhibidors que passassin massa pel·lícules en castellà, i que havien de ser un contrapès a la llei del mínim esforç que els distribuïdors i exhibidors apliquen per sobreviure en un mercat molt competitiu. En el seu favor es diu que seria un contrapès igual per a tots.

Un voldria suposar que el decret, amb les possibles sancions darrere, permetria a distribuïdors i a exhibidors invertir en doblatge, sense la preocupació que la competència tengui un avantatge en no assumir les mateixes despeses. Però els afectats no ho han pres així, ho veuen com un decret que els obliga a fer allò que no volen, ho com demostra el seu recurs al TSJC demanant l'anul·lació de tot el decret. Serà que s'estimarien més «normalitzar» la situació d'una altra manera i distribuir pel·lícules en la seva versió original?