Sota el títol de «PREMIS», fa poc més d'un any i mig, començava el meu article dient que «els premis literaris estan sota sospita», una sospita que es confirma en cada edició. No fa gaires setmanes, amb motiu de la concessió dels Premis Ciutat de Palma, altre cop la polèmica ha aixecat, en un col·lectiu molt sensible als embatols, un temporalet que aviat esdevindrà anècdota. Al capdavall, en aquests afers competitius, el que importa i perdura és el resultat. Els detalls i les tàctiques per aconseguir la victòria perden intensitat i categoria amb el pas del temps. Malgrat l'errònia percepció que els actes de creació són lliures de temptacions terrenals, el món literari, artístic en general, no és diferent a la resta del món real i pateix les mateixes malalties, les mateixes infeccions. La manca d'escrúpols en els individus afecta per igual els individus que escriuen, pinten o fan cinema, amb l'única diferència que les seves obres no s'han de jutjar pel seu comportament moral, sinó per la seva qualitat essencial. La història és plena d'exemples d'autors de moralitat dubtosa que han bastit obres extraordinàries i, contràriament, persones exemplars, de comportament irreprotxable, que no han aconseguit traspassar els límits de la mediocritat. Tot i això, seria desitjable que els premis que es refereixen a obres d'art, o a obres més humanes, estiguessin presidits per la transparència i la honestedat, però això seria demanar codonyes a la servera.
Tenc, pel que fa als premis, literaris o de qualsevol altra índole, una teoria, una opinió i, en conseqüència, una actitud envers aquests esdeveniments èpics. Quant a la teoria, mantenc que, tret del guanyador, ningú no surt il·lès d'una competició. Sometre's al criteris qualitatits d'un jurat, sempre subjecte a inclinacions personals, pressions comercials o interessos socials, pot provocar, en els concursants, incertesa, desànim, inseguretat i, fins i tot, depressió. Alguns, després d'infructuosos intents, abandonen l'escriptura amb la convicció que mai no podran assolir un nivell qualitatiu suficient en les seves escriptures. Aquesta societat, cal recordar-ho, adora els guanyadors i menysprea els perdedors. Tant és així que, molt sovint, prefereix ignorar la justícia i la rectitud de les seves actuacions, car el triomf tot ho justifica. Caldria afegir que perdre o guanyar són conceptes sotmesos a la tirania social que es mesuren amb indicadors externs allunyats dels valors naturals.
Quan hom es presenta a un premi, ho fa perseguint uns objectius concrets, d'altra banda ben lícits, que no poden ser altres que el guany econòmic, el reconeixement de l'obra o la seva edició, o tots alhora. I, certament, guanyar un premi pot ser un camí ràpid, una drecera per arribar al que tothom desitja íntimament, potser justament: que la seva feina, feta en una soledat estricte, sigui valorada i reconeguda. Ara bé, qui es presenta po pot al·legar ignorància i ha de saber que accepta entrar dins un joc que conté la trampa. Ha de ser conscient que les seves probabilitats de guanyar no estan relacionades amb la qualitat objectiva de la seva obra, sinó amb les preferències del jurat de torn, la seva capacitat de judicar amb justícia i la seva independència d'editorials o institucions amb interessos concrets.
