La voluntat d'esser nació

L'amic Antoni Alorda ha tornat a treure a rotllo el tema de la «nacionalitat» referit al nostre poble, que fa uns mesos va estar de moda i que ara semblava haver passat a un segon pla. En aquell moment no hi vaig intervenir perquè les aportacions que s'hi feien em varen semblar carregades de tòpics que ja ens han arribat a avorrir. Si ara m'agradaria dir-hi la meva és perquè el plantejament de l'amic Alorda m'ha semblat ple d'encerts, i en canvi llavors en treia una sèrie de judicis que no eren coherents amb el plantejament. M'agradaria, per tant, precisar algunes de les seves conclusions, sense més intenció que contribuir a clarificar conceptes. Per començar, he posat això de «nacionalitat» entre cometes perquè crec que no ens hauríem de deixar arrossegar per la terminologia confusionista. Fa vint anys segurament va esser una fita important que a la Constitució es parlàs de nacionalitats, perquè la situació era la que era però avui ja hauríem de dir ben clar i llampant que som una nació. I aquesta és la primera precisió que volia fer a l'amic Alorda: Nosaltres, els socialistes del PSOE de les Balears, sempre hem defensat, a totes les nostres resolucions congressuals, programes electorals i manifestacions públiques sobre aquest tema, que Espanya és un Estat plurinacional i que una d'aquestes nacions és la nostra. Llavors haurem d'aclarir quina és la nostra, perquè com ja vaig dir fa anys hauríem d'esbrinar si som de nació catalana (Països Catalans), o balear (la nació és la Comunitat Autònoma), o mallorquina, menorquina i eivissenca, és a dir, si som tres nacions, i alerta que no siguin quatre amb la de Formentera. Jo tenc la meva visió del tema que tothom coneix, però me tem que hi ha partidaris de les tres fórmules. I com que l'amic Alorda té tota la raó del món quan diu que la condició bàsica i essencial per esser nació és tenir la voluntat d'esser-ho, primer haurem d'aclarir quina nació volem esser. Tothom sap també que jo som un menysprable possibilista. Per dir-ho manera gràfica, m'agrada més menjar-me un pa amb oli broix que somniar que me menj un arròs engrogat, que deia Mossèn Alcover a les rondalles. Per això, i perquè efectivament la inclusió o no del terme «nacionalista» en el nostre Estatut no afegeix absolutament res a la nostra condició nacional, crec que el que ens hauria d'interessar és una altra cosa: el nivell de sobirania que s'estableix en el nostre Estatut és el que necessitam i, vull suposar, ens mereixem? Si la inclusió o no del terme «nacionalitat suposàs un augment del noste nivell de sobirania, seria partidari de lluitar aferrissadament per conseguir-ne la inclusió en el nostre Estatut. Però no sols no és així, sinó que els socialistes de Balears sempre hem defensat que no hi ha d'haver diferències de competències (és a dir, de sobirania) entre Comunitats Autònomes pel fet que siguin o no siguin nacionalitats, tant si són històriques com si són histèriques. Jo som partidari d'una solució federal, entre altres coses perquè aquesta haurà d'esser neccessàriament, a la llarga, l'estructura de l'Europa unida. Per tant, tantes competències ha de tenir Extremadura com Múrcia, La Rioja com Catalunya, o Baden-Württemberg com el País Basc. Per això l'amic Alorda no és del tot precís, per no dir una altra cosa que es pogués considerar desqualificativa, quan diu que la reforma de l'Estatut no ens aportarà l'autogovern equivalent al de Baviera dins Alemanya. Perquè hauria d'afegir que Baviera, que es pot considerar una «nacionalitat històrica» dins Alemanya, té exactament el mateix nivell de competències que Hessen o el Sarre, que no són considerades per ningú com a nacionalitats. Per això, també, l'amic Alorda no diu ver quan afirma que «PP i PSOE comparteixen el plantejament que, als balears, no ens cal exercir competències cabdals per als nostres interessos». Això és com a mínim una concessió a la demagògia i una falsedat, però me tem que sigui una mentida, és a dir, una cosa que l'amic Alorda diu encara que sap perfectament que és falsa.