Les Corts Generals han aprovat la reforma de l'Estatut
d'Autonomia de les Illes Balears sense reconèixer-nos la condició
de nacionalitat i sense equiparar el nostre nivell d'autogovern al
que exerceixen les anomenades comunitats històriques des de fa vint
anys.
En realitat, no ens en podem queixar gaire. Per un poc,
coincidesc amb el govern del PP quan diu que no hem de pretendre
que l'Estat ens declari nacionalitat si els balears hem deixat clar
que no ho volem esser. I, de fet, això és que el que varen
expressar la majoria dels representants del nostre poble en el
Parlament Balear, la institució dipositària de la sobirania. Som
els balears, i no les Corts Generals, els qui hem de decidir el que
som. Llàstima que el PP no pensàs igual respecte del projecte
d'Estatut aprovat pel nostre Parlament l'any 91, el qual sí que
avançava de bondiveres en l'autogovern, però que el Congrés de
Diputats es va negar ni tan sols a prendre en consideració, després
de quatre anys d'haver-lo rebut...
Les cucaveles acrobàtiques del PSOE mirant d'explicar la seva
postura encara han estat més penoses, dignes d'una antologia
d'òpera bufa. Després d'haver aprovat, per feliç error, una esmena
del grup basc en el Congrés que ens declarava nacionalitat, va
haver de fer el ridícul històric de tornar arrere en el Senat.
En qualsevol cas, és cert el que al·leguen PP i PSOE en el
sentit que la introducció o no del terme «nacionalitat» no té
conseqüències jurídiques immediates. Ara bé, ningú no qüestiona que
és un debat clau per definir què som i què volem ser com a país.
Per condicionar la percepció que de nosaltres tendran a la resta de
l'Estat i fins i tot en la nostra autopercepció com a poble. I això
té innegables repercussions polítiques. Si no consideram que els
nostres fets identitaris ens conformen com una nacionalitat,
estarem prou legitimats per reclamar un major autogovern? Tendrem
credibilitat per reclamar respecte i reconeixement als nostres fets
diferencials? No gaire. Si no afirmam que som una nacionalitat no
podem aspirar a ser-hi tractats.
La reforma de l'Estatut és una confirmació de l'axioma anterior
i, en lògica conseqüència, no ens aportarà l'autogovern de Canàries
o Aragó, ni el d'Andalusia o València, ni menys encara el de
Galícia, Navarra, País Basc o Catalunya, o l'equivalent a Baviera
dins Alemanya... PP i PSOE comparteixen el plantejament que, als
balears, no ens cal exercir competències cabdals per als nostres
interessos, pensant, provincianament, que uns externs, des de
l'administració de l'Estat, ho faran millor, malgrat no coneguin la
nostra realitat com nosaltres la coneixem o, pitjor encara, se la
representin distorsionada, imaginant-nos enmig d'una opulència
paradisíaca. Mentrestant, l'Estat ens escatima inversions
mantenint-nos en un nivell de serveis i equipaments públics per
davall de la mitja estatal. La riquesa que es genera a Mallorca,
Menorca i les Pitiüses seguirà sense esser gestionada en benefici
dels seus ciutadans i en base a les seves necessitats.
Per als qui han governat el nostre país d'ençà de l'adveniment
de la democràcia, el tema està ben clar: les Illes Balers no són
nacionalitat. Per això, el PP es negà a incloure aquest terme en la
reforma de l'Estatut. De manera conseqüent, i aclaridora, tampoc no
acceptà suprimir el terme Nació quan es referia a l'Estat. Quan
vaig tenir ocasió d'argüir que el canvi suposaria un bon exercici
de pedagogia terminològica en favor del reconeixement de la
plurinacionalitat de l'Estat, el ponent del PP, en un florit
castellà, ens deixà ben clar que, a Espanya, Nació només n'hi havia
una.
Una comunitat d'individus esdevé una nació quan té alguns
elements cohesionadors que els fan sentir que comparteixen
vivències i projectes comuns, que són un grup amb personalitat
pròpia, diferent dels que els envolten. Objectivament, és
indubtable que reunim els requisits d'una nacionalitat (un
eufemisme de compromís de què feren ús els constituents), una
identitat diferent de la resta de l'Estat: una llengua pròpia no
castellana, un dret civil no-castellà, institucions d'autogovern
històriques, som un país arxipelàgic, etcètera.
Però, en política, especialment en democràcia, no basten les
dades i les consideracions sociològiques, fa falta un ingredient
fonamental: la voluntat de ser. «Sense somni col·lectiu, no hi ha
país» ens diu Melià en «Els Mallorquins». El mallorquinisme polític
és un nacionalisme civic, no ètnic, que accepta que la voluntat
popular és l'única que legitima l'elecció del propi país i la seva
relació amb la resta de comunitats del món, d'aquí la reivindicació
del dret a l'autodeterminació. Després, jurídicament, serem
senzillament els que els textos legals diguin que som. Agradi més o
agradi menys. S'adigui més o s'adigui menys amb la realitat
sociològica.
En un sentit diferent, es pot afirmar que sobre un sol territori
hi poden conviure distintes nacionalitats. Tanmateix, tot i
reconèixer els valros del sincretisme i del respecte que devem a
les particularitats culturals, socials o religioses dels distints
col·lectius, sempre ens trobarem amb el repte de trobar uns mínims
del país que ens cohesionin a tots. Cal evitar que hi hagi
mallorquins més mallorquins que uns altres.
Per això, els que compartim el repte de fer un sol país,
solidari i pròsper, entenem que l'aposta per la llengua esdevé
decisiva. La llengua és l'instrument amb el qual tots els ciutadans
ens comunicam i el dipòsit de les vivències de les distintes
generacions que han deixat pòsit sobre un territori. Per tant, o la
llengua catalana esdevé el punt de trobada de tots els ciutadans
que viuen a les Illes Balears, sigui quina sigui la seva
procedència, sense secesionisme ni guettos lingüístics; o ho serà
el castellà (o l'anglès o l'alemany) i el català deixarà de ser la
llengua del país per ser la llengua ètnica dels indígenes, als
quals, com a mínim durant un cert temps, se'ls seguirà anomenant,
paradoxalment, «els mallorquins», «els menorquins» o «els
eivissencs».
Som un país petit en un món globalitzat i, per tant, ens cal
atribuir a àmbits territorials superiors la regulació sobre
matèries mercantils, llibertat de circulació, diplomàcia, exèrcit,
etc. Però, precisament perquè som un país petit, l'única manera que
els ciutdans siguem veritables amos dels nostres destins, és que
les nostres institucions exerceixen un amplíssim autogovern, perquè
la nostra capacitat d'influència en les decisions en fòrums externs
sempre serà migrada.
La proposta per l'autogovern és una proposta ultrademòcrata: el
poder en mans de la ciutadania, del propi país. Un país d'homes i
dones lliures que no volen ser regits per delegats provincials sinó
per ells mateixos. La lluita per l'autogovern és la lluita per
l'aprofundiment en la llibertat i la democràcia. No hem de
pretendre que ens regalin res. A l'autogovern hi tenim dret, i els
drets no es pidolen, s'exigeixen, amb dignitat i amb fermesa, i
així ho farem el dia que en comptes de representants pusil·lànimes
que reivindiquen la nostra condició província, triem dirigents
coratjosos, amb vocació d'autogovern. Només així el país que
coneixem podrà afrontar amb garanties, i amb il·lusió, la
globalització del món i la construcció europea. Tant de bo entrem
en el tercer mil·lenni amb la greu responsabilitat i el sa orgull
de ser els amos del nostre futur.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.