A la Unió Europea se li plantegen una sèrie de reptes a curt i
mig termini concretats en la introducció de l'euro, la futura
ampliació cap als països de l'Europa central i oriental "que
forçosament haurà de comportar un replantejament del funcionament
de les seves institucions", el repartiment dels recursos financers,
la reformulació de la política de cohesió econòmica i social i la
reforma del PAC. Aquesta construcció europea no estarà exempta de
dificultats i d'incerteses.
La moneda única és una realitat a onze estats d'Europa des del
primer de gener de 1999. L'euro representa la culminació del mercat
únic implantat el 1993. És un signe de sobirania europea que
ofereix noves oportunitats per a la societat europea i suposa un
pas molt important cap a una unió política.
La pèrdua d'una parcel·la de sobirania per part dels estats
membres que s'integraran a la moneda única queda plasmada en el fet
que la fixació dels tipus de canvi, les determinacions de la taxa
d'interès, l'emissió de moneda, etc. recauran en el Banc Central
Europeu (BCE) amb seu a Frankfurt, en comptes dels respectius Bancs
centrals dels estats membres. Ben cert que també fou una pèrdua de
sobirania la pràctica supressió de les fronteres i els
corresponents aranzels de duana, així com també ho va ser la
Política Agrària Comuna i tots els acords que la Unió Europea té
amb països tercers.
Els tres àmbits que tradicionalment configuraven la sobirania
d'un estat (el territori i els seus límits, és a dir, la frontera,
l'exèrcit i la moneda) han anat passant paulatinament a una entitat
supranacional, la Unió Europea.
Les funcios que tenien les fronteres han desaparegut i aquestes
darreres han esdevingut un lloc de retrobament i de cooperació.
L'exèrcit es troba en plena transformació arreu i la seva condició
europea (Eurocorps) serà sens dubte una realitat ben aviat a tot
els països.
Tot aquest procés no comporta que els estats dasapareguin i
deixin pas a les entitats nacionals, a les nacions sense estat per
tal que aquestes omplin aquest buit de poder. De fet, és un procés
molt més complex: ni els estats desapareixen, ni tampoc no cedeixen
de manera gratuïta la seva sobirania. Els estats conserven una part
important del seu poder i a més intenten controlar tant com sigui
possible les institucions comunitàries, a les quals cedeixen part
del seu poder.
A la Unió Europea el Consell de Ministres és l'òrgan decisori
més rellevant i els darrers Tractats, el de Maastricht i el
d'Amsterdam, no han decantat gaire la balança cap a les
institucions genuïnament comunitàries, la Comissió Europea i el
Parlament. D'altra banda, tot i l'increment de competències del
Comitè de les Regions amb el Tractat d'Amsterdam, cal tenir en
compte que el seu poder es veu encara molt limitat en el si de la
UE.
A Europa hi ha autèntiques nacions sense estat, però els estats
dels quals formen part continuen essent refractaris a reconèixer
les identitats nacionals que suposin un canvi de l'actual situació.
Hi ha una por manifesta als canvis a nivell intern dels estats.
Així doncs, les nacions sense estat ho tenen difícil per arribar
a obtenir un reconeixement en l'àmbit de la Unió Europea. De fet,
totes les manifestacions externes de la UE giren entorn dels
estats, que es troben representats en el Consell de Ministres: les
banderes dels estats són presents en els edificis comunitaris; les
llengües de treball són les oficials dels estats membres; i en els
mapes hi figuren de manera visible els estats.
És un fet que la UE ha de construir-se a partir de la diversitat
dels pobles que la componen. El fet de cedir quotes de poder a les
nacions suposa un reconeixement i una afirmació de la democràcia i
de la diversitat cultural existent.
Si la Unió Europea vol ser realment una institució on els
ciutadans, que en definitiva són els principals destinataris de
l'actuació comunitària, es sentin representats, no pot oblidar les
identitats d'aquests ciutadans. Si no és així, es corre el risc que
aquests ciutadans la vegin com un ens aliè, que no té en compte les
seves necessitats. La realitat d'aquelles nacions sense estat que
tinguin prou entitat, prou força per fer-se un lloc en el mapa
europeu ha d'acabar tenint el reconeixement que es mereix. Durant
molts anys, fer-se un lloc en el mapa d'Europa, només podia
aconseguir-se amb un procés de secessió.
Cal que els projectes nacionals exerceixin una pressió
nacionalista constant i facin un esforç per tal de ser presents en
el procés d'integració europea i també en l'àmbit internacional, en
un marc cada vegada més globalitzat ja que, altrament, la tendència
serà mantenir l'statu quo i corren el perill de veure's engolits
per la força que aquests estats encara exerceixen, tot i la
progressiva cessió de sobirania a les institucions
comunitàries.
Joan Vallvé, diputat al Parlament
Europeu
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.