Referents i Policia

TW
0

Que un president de Govern realitzi una visita a una universitat entra dins la realitat quotidiana de la vida institucional. Que aquesta visita sigui aprofitada pels estudiants per fer explícites les seves reclamacions siguin polítiques, o simplement acadèmiques, és una cosa ben normal en una democràcia. Ara bé, que això desemboqui en una batalla entre policia i manifestants, que les forces de l'ordre utilitzin la força amb una alegria injustificable, que la resposta als crits siguin cops de porra és inacceptable; sobretot, si es fa amb el menyspreu que la televisió va palesar. La funció dels cossos de seguretat públics és, precisament, mantenir la seguretat pública. Els policies són professionals ensinistrats que només han d'actuar quan hi ha un bé jurídic (la vida, la integritat física, la propietat, l'ordre públic...) en perill o violat. La provocació no pot servir d'excusa per la resposta violenta, els agents estan obligats a saber resistir aquesta temptació, això és part de la seva feina: no actuar fins que sigui estrictament necessari. Evidentment, tot això és predicable si parlam dins un sistema de llibertats. Perquè, ja se sap, que a les dictadures o als règims totalitaris, a la funció enunciada s'hi afegeix la funció repressora, és a dir, la funció de lluitar contra les mostres o els grups contraris a la ideologia dominant i única defensable. De fet, fa vint anys aquesta era una funció ben present als cossos i forces de seguretat de l'Estat espanyol; el paper dels grisos estovant els defensors de la llibertat o dels drets nacionals dels pobles minoritzats és d'aquells records que encara perduren, tot i que no amb la contundència de què es varen fer mereixedors. És impresentable la tàctica adoptada pel govern del senyor Aznar, consistent a treure el fantasma del terrorisme etarra quan se'ls planteja un problema; com que la societat està sensibilitzada, contra la violència de baixa intensitat que se'n diu, que practiquen les organitzacions integrades dins el que s'anomena moviment de lliberació basc, es diu que hi havia escamots incontrolats de Jarrai (joventuts d'Herri Batasuna) i, aleshores, de sobte, l'actuació és proporcionada, és l'estratègia de treure pilotes fora.

Ras i curt, la Policia mal anomenada nacional té una doble qüestió de referents. D'una banda, la democratització, no n'hi ha prou de canviar el color d'un uniforme perquè això barati mentalitats i usos esdevinguts més o manco tradicionals; n'hi ha prou que el respecte a una sèrie de valors tengui reflex en la lletra de les lleis; cal introduir aquest referent en les casernes i els quarters, en els cursos de formació o reciclatge, cal ser intransigent en la seva garantia, i vist segons quin espectacle es veu que no s'ha avançat suficientment. Tanmateix, d'altra banda hi ha el referent de la plurinacionalitat, la imatge de l'agent exigint que se li adressin en castellà resumeix tot un imaginari uniformista, intransigent i excloent, on les altre llengües no hi tenen cabuda. Quin exemple més clar podríem trobar del fracàs de la convivència entre pobles? Com pot ser que als funcionaris públics, que pagam tots i que existeixen per servir-mos, no se'ls demani, per treballar a un lloc, la llengua d'aquest lloc? O és què hem d'entendre que la funció política pròpia dels règims dictatorials encara té presència?

Això, de la Policia torna a palesar la dicotomia en què anam fent: o plurinacionalitat o estat propi. És a dir, com que es veu que és una humiliació, que sigui un requisit imprescindible, el domini de l'idioma de la nacionalitat per poder fer de policia; la solució per tenir uns cossos de seguretat que no tupin els ciutadans del carrer quan fan expressió pública de la seva identitat, és crear una policia autonòmica. Per tant, que ningú doni la volta a les coses, no són els nacionalistes que no es cansen de demanar, és l'estat que incapaç de transformar-se en la pluralitat, només ofereix una via de sortida, crear la nostra pròpia policia. Si així ho volem, així ho hem de fer.