Marat-Sade al camí de Jesús

Ara ja hi deu haver ben bé dues generacions que no han sentit parlar de Peter Weiss. És clar que cada generació té els seus elements atípics, i que, entre aquests, segurament n'hi deu haver que han llegit la famosa obra Marat-Sade, que va caracteritzar les darreries dels anys seixanta. Però l'estrella de Weiss projectava una llum massa intensa "de vegades enlluernava, a més d'un el va cegar", de manera que la vida en general va desembocar en uns escenaris en els quals tot fos més suau, més entonat, més mediocre: d'això, en vivim encara ara. Així i tot, molt de tant en tant alguna televisió programa la versió cinematogràfica d'aquella gran orgia d'idees, de prospecció fulgurant en la intimitat de cadascú. El ciutadà Marat i el marquès de Sade coincideixen en un gran manicomi, i l'autor de La philosophie dans le boudoir hi organitza una accidentada representació teatral. Salten en l'aire les barreres que separen el teatre de la vida, que s'envaeixen mútuament, amb una virulència que aquí va suposar la suspensió del muntatge de Marsillach. Aquesta amarga recordança em va acompanyar intermitentment ahir horabaixa,al psiquiàtric de Palma, durant la representació teatral que hi feren els integrants del grup Es Garrover, d'Inca. Aquest grup va néixer en el si d'una experiència de psiquiàtrica oberta, coneguda amb el nom del mateix arbre. Aquesta associació reprèn allò que de més aprofitable i vigent presentava una certa manera de fer psiquiatria a darreries dels seixanta i principi dels setanta, i que apressadament solem encarnar en Franco Basaglia. Amb la consigna d'esbucar els murs del manicomi, es va arribar a remoure les arrels d'un arbre que ja no deixava circular la saba per les seves venes. D'aquell esperit, el psiquiatre Lluís Torrent n'ha rescatat les eines útils per crear una nova relació entre el malalt mental i la societat que l'ha emmalaltit "en moltes ocasions.