Darrerament, i davant tanta literatura sobre el tema lingüístic, programes televisius i debats encesos dels caps pensants de la nostra geografia illenca, crec sincerament que el que ens manca a tots és un poc més de serenor i de reflexió. Un cop un s'hagi documentat sobre la matèria i hagi perdut les cucales que molts de cops el partidisme ens fa dur a sobre, podrem emetre una opinió més acurada que aquella que surt més de l'esperit que de l'enteniment.

El primer que hem d'esbrinar tranquil·lament són els conceptes de llengua i parla, per veure que no són el mateix. Agafem el diccionari o l'enciclopèdia que agafem, ens trobam sempre la mateixa definició: llengua, conjunt de regles subjacents a tot acte de parla que afecta els diversos components d'un sistema lingüístic; i després parla, manifestació de la llengua en l'ús individual.

Hem pogut veure que la definició de llengua és més prop d'un còdex normatiu i rígid que s'ha de regir per unes regles gramaticals que el facin comprensible per a una generalitat de persones que tenen unes arrels culturals i geogràfiques comunes. La parla és quelcom més que un vehicle pel qual el poble s'expressa, la parla és viva, mutant i dinàmica, permet incorporar nous mots al llenguatge a mesura que aquest ho va necessitant, i servir d'estri fonamental pel fet de la vida quotidiana. Es pot diversificar en parla d'argot, i Saussure ens diu que cada ofici, cada professió, té un codi d'expressió particular, té la seva parla. És per això que parlar de llengua catalana i de la defensa de les parles mallorquines, menorquines, eivissinques i formenterines no és contradictori, ja que estam parlant de dues coses completament diferents, dins una unitat global. El barceloní, l'aranès o la parla de Mallorca, Menorca o Eivissa són una part més d'una sola unitat lingüística que s'ha de preservar en el seu conjunt i en cada una de les parts, per això no perdre les nostres pròpies senyes d'identitat. El que passa és que no es pot defensar sense haver-se documentat i fugir de posicions dogmàtiques. Voler fer bandera des d'una posició o des de l'altra és fer malbé tot un caramull de tradicions i un bon tros de la nostra història cultural. La cultura es construeix des del diàleg per sumar totes les visions que es puguin tenir, i no des de la destrucció sistemàtica del que no pensa com tu. Els grans pensadors i filòsofs de la humanitat han tingut una gran cosa en comú: el dubte, i aquest dubte ens ha de fer pensar que l'interlocutor sempre pot estar en possessió de la veritat o d'una part d'ella.

És per tots aquests motius que les polítiques culturals tenen una gran importància i se les ha de diferenciar de polititzar la cultura, ja que l'ordenació i priorització d'objectius culturals ha d'estar per damunt de polítiques partidistes i partidàries.

És per tot això, i sense ganes de crear polèmica, que vull donar aquí la meva opinió per crear un fòrum de debat sense passions i a la lum del raonament més científic possible. El perill que pot tenir no fer-ho així és que la societat real vagi per un camí, i els diletants de la cultura vagin per un altre, creant un buit que serà difícil d'omplir, i que les noves generacions visquin d'espatlles a l'interès cultural i a l'estimació per tot allò que és més nostre. No podem oblidar que s'ha de viure el binomi de preservar la nostra cultura per preservar la nostra identitat, i alhora estar oberts a un món que a causa dels avenços tecnològics fa que les fronteres físiques i de temps vagin desapareixent de la nostra vida.