Darrerament, i davant tanta literatura sobre el tema lingüístic,
programes televisius i debats encesos dels caps pensants de la
nostra geografia illenca, crec sincerament que el que ens manca a
tots és un poc més de serenor i de reflexió. Un cop un s'hagi
documentat sobre la matèria i hagi perdut les cucales que molts de
cops el partidisme ens fa dur a sobre, podrem emetre una opinió més
acurada que aquella que surt més de l'esperit que de
l'enteniment.
El primer que hem d'esbrinar tranquil·lament són els conceptes
de llengua i parla, per veure que no són el mateix. Agafem el
diccionari o l'enciclopèdia que agafem, ens trobam sempre la
mateixa definició: llengua, conjunt de regles subjacents a tot acte
de parla que afecta els diversos components d'un sistema
lingüístic; i després parla, manifestació de la llengua en l'ús
individual.
Hem pogut veure que la definició de llengua és més prop d'un
còdex normatiu i rígid que s'ha de regir per unes regles
gramaticals que el facin comprensible per a una generalitat de
persones que tenen unes arrels culturals i geogràfiques comunes. La
parla és quelcom més que un vehicle pel qual el poble s'expressa,
la parla és viva, mutant i dinàmica, permet incorporar nous mots al
llenguatge a mesura que aquest ho va necessitant, i servir d'estri
fonamental pel fet de la vida quotidiana. Es pot diversificar en
parla d'argot, i Saussure ens diu que cada ofici, cada professió,
té un codi d'expressió particular, té la seva parla. És per això
que parlar de llengua catalana i de la defensa de les parles
mallorquines, menorquines, eivissinques i formenterines no és
contradictori, ja que estam parlant de dues coses completament
diferents, dins una unitat global. El barceloní, l'aranès o la
parla de Mallorca, Menorca o Eivissa són una part més d'una sola
unitat lingüística que s'ha de preservar en el seu conjunt i en
cada una de les parts, per això no perdre les nostres pròpies
senyes d'identitat. El que passa és que no es pot defensar sense
haver-se documentat i fugir de posicions dogmàtiques. Voler fer
bandera des d'una posició o des de l'altra és fer malbé tot un
caramull de tradicions i un bon tros de la nostra història
cultural. La cultura es construeix des del diàleg per sumar totes
les visions que es puguin tenir, i no des de la destrucció
sistemàtica del que no pensa com tu. Els grans pensadors i filòsofs
de la humanitat han tingut una gran cosa en comú: el dubte, i
aquest dubte ens ha de fer pensar que l'interlocutor sempre pot
estar en possessió de la veritat o d'una part d'ella.
És per tots aquests motius que les polítiques culturals tenen
una gran importància i se les ha de diferenciar de polititzar la
cultura, ja que l'ordenació i priorització d'objectius culturals ha
d'estar per damunt de polítiques partidistes i partidàries.
És per tot això, i sense ganes de crear polèmica, que vull donar
aquí la meva opinió per crear un fòrum de debat sense passions i a
la lum del raonament més científic possible. El perill que pot
tenir no fer-ho així és que la societat real vagi per un camí, i
els diletants de la cultura vagin per un altre, creant un buit que
serà difícil d'omplir, i que les noves generacions visquin
d'espatlles a l'interès cultural i a l'estimació per tot allò que
és més nostre. No podem oblidar que s'ha de viure el binomi de
preservar la nostra cultura per preservar la nostra identitat, i
alhora estar oberts a un món que a causa dels avenços tecnològics
fa que les fronteres físiques i de temps vagin desapareixent de la
nostra vida.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.