No pens fer cap discurs antimonàrquic sobre cap monarquia concreta; a més, està demostrat que el Rei és útil: com a mínim serveix per entretenir la societat venint a Mallorca posant-se a tret d'escopeta. Ja se sap, qui té una dimensió simbòlica s'arrisca que proclamadors d'altres símbols se'l vulguin carregar, fa molts de segles que la vida d'aquest tipus de persones va així.
Abans de continuar, la meva indignació m'obliga a denunciar els responsables de màrqueting d'aquest diari, que no han acceptat la meva petició "i això que ho he demanat somrient, però es veu que somriure com un colló només serveix per guanyar eleccions" d'incloure a l'edició d'avui un cassette o CD amb jo cantant per tal d'exemplificar el meu escrit. En fi, allà ells si perden una oportunitat de vendre el doble que l'Ultima Hora.
El fet és que si jo em pos a cantar, per exemple, «El Rei tenia tres filles, / totes tres com una plata» (etc, etc, etc) l'auditori que m'escolti emocionat tot d'una comprendrà que no em referesc al Rei actual, bàsicament per dos motius "un de numèric i un d'adjectival" que ara no és el moment d'especificar. Perquè aquesta cançò ens duu directes al nostre Rei, al qual sempre hem tengut i enyorat, el rei "moltes vegades sense identificació" de les lletres de les cançons populars.
El romanç en qüestió ens ha arribat sobretot pel disc Vou veri vou per no dormir de Biel Majoral que va sortir ara fa (aprox.) un any, per la mateixa (aprox.) data del disc Blau com el sol del Nou Romancer. Es tracta de dos àlbums (per qüestions de bona educació parlaré del segon perquè és el dels individus més joves) que es complementen encara que les seves diferències són tan enormes com lògiques, que és com toca ser si tenim en compte que per una banda estam davant un grup que comença a moure's "amb el cap ben alt" dins el món de la música, i per una altra banda davant un cantautor que fa un munt d'anys que s'esforça "aconseguint"ho" per acostar-se de cada vegada més a l'essència del seu poble.
He tengut un poc l'oportunitat de seguir una mica la trajectòria del Nou Romancer, des que varen començar cantant primer per bars i cafès, i més tard també per escenaris a l'aire lliure, cançons d'UC, del mateix Biel Majoral, de Maria del Mar Bonet i altres, tot incorporant-ne progressivament de compostes o recopilades per ells. Des d'un primer moment "us remet a uns quatre o cinc anys enrere" ja cridaven l'atenció per la seva alta qualitat interpretativa, que molts de cantautors "per rematadament vells que tornin" no arriben a assolir mai. Ara, el seu CD, n'és la prova palpable perquè hi trobam la netedat i la força de la veu de Pere Rado, i l'expressivitat "tan apta per a romanços d'aquests que es basen en un dramot" de la veu de Carles Llull, així com la coordinació instrumental entre els altres membres del grup on s'hi veu una recerca constant per trobar l'arranjament perfecte. Per a aquest enregistrament han abandonat totes les seves versions d'altres artistes, atrevint-se a formar un repertori on la majoria de les cançons són compostes per ells.
Tenint en compte un factor que ja he assenyalat, la seva gran capacitat interpretativa, personalment he trobat a faltar més cançons d'origen popular "només n'hi ha tres". La seva línia creativa pren un parell de camins diferents: per un costat trobam un grupet de cançons que intenten seguir esquemes populars "només tenc espai per destacar-ne dues: «La lluna i la dama» de Carles Llull i «Sant Joan» de Pere Rado", per un altre costat un grupet amb serioses influències la nova cançó, i finalment un tercer grupet de cançons que tiren més cap a l'experimentació a partir de cànons mediterranis. Això crec que fa evident que dins el grup hi ha diverses personalitats musicals ben formades que xoquen entre elles, i me deman quin serà el seu futur: si totes sobreviuran o si les més sòlides apagaran les altres. Han embestit amb un CD gens unitari, i això pot reflectir aquesta vacil·lació que tortura les persones que es plantegen idees i estètiques. El que encara no em quadra és que hagin quasi abandonat el seu mestre "els romanços populars", tot interessant-se descaradament molt més en mostrar-nos cançons seves, i que no incloguin cap cançó «de brega» "com s'usa entre els transmissors de literatura popular.
