Mesos enrere es parlava molt seriosament, en els cercles polítics, de la possibilitat que, a les properes eleccions, els partits de centreesquerra aconseguissin treure els conservadors del Consolat de Mar. Les enquestes ho deien. A les seves aparicions públiques, Matas no podia amagar el malhumor. I la senyora Munar agafà més vanitat que la Gran Cristiana. Ara sembla que les expectatives de vot canvien i que els populars poden revalidar el seu triomf. Així que Matas ha tornat a treure pit i ni els lleonets de la serra van més espavilats que ell. L'explicació del canvi d'actitud cal buscar-la en la política estatal. L'economia rutlla, i mentre els conservadors troben fórmules de pau per a Euskadi, els socialistes tenen en Vera i Barrionuevo la imatge de la seva impotència. Al marge, però, d'aquesta història estrafolària de lladres i serenos que resumeix, en part, el pas de l'esquerra pel govern de Madrid, els socialistes mallorquins estan trists. La possibilitat de retirar els conservadors del Consolat de Mar, els ha arribat inesperadament, quan ja havien perdut l'esperança d'aconseguir-ho, i miraven, ensopits, el transcurs dels dies. Amb el temps tothom canvia, i la gent del carrer de la Puresa, oblidats els vells somnis de renovar la societat, xifren el seu interès a vendre bé la seu de Palma, encara que sigui als alemanys. No ho comenten ells amb ells, però tanmateix opinen que la revolució pot esperar. Fa vint anys es proposaren enganxar-se al carro del poder, com feren la majoria d'agrupacions del partit arreu d'Espanya. Anaven a la seva. El senyor De los Ríos els ensinistrà en la beguda selecta des del taulell del Joe's i no tingueren inconvenient a vestir-se a les botigues d'Adolfo Domínguez, un conservadorot. El poder desprèn un glamour especial, i a les taules del Diplomàtic o del Parlament era fàcil distingir qui era socialista de qui era conservador. Aquests, aleshores, o portaven les sabates polsoses "línia canyellista" o caspa a les muscleres "línia retro: Fraga i els Set Magnífics". En contrast amb aquesta imatge decrèpita, els socialistes simbolitzaven la modernitat, la llibertat i el progrés. Tot això podia llegir-se a la lluïssor dels seus ulls. Ja havien après a beure, menjar i vestir segons els usos i costums de les elits, i es disposaven a governar. Això no obstant, l'oportunitat mai no els arribaria i, per tal de justificar el fracàs, s'acostumaren a repetir tòpics tan gastats com aquell que diu que Mallorca és terra de dretes. En realitat perdien pels seus propis demèrits, concretats, sobretot, en la manca de lideratge i d'opinió que percebien els electors. A diferència dels conservadors que, si més no pel que fa a qüestions autonòmiques, tenen dues cares, els socialistes, mai no han sabut amagar la subordinació de les seves opinions a la decisió de qualsevol administratiu de Ferraz. Els esforços, absolutament inútils, de Francesc Antich per aconseguir que l'equip d'Almunia donàs per bo l'error que havien comès els seus diputats en declarar les Illes Balears nacionalitat històrica, donen la mesura exacta de la nul·la influència del PSIB a Madrid. No hi pinta res i els seus dirigents ni s'esforcen a dissimular-ho. Mai l'anèmia dels Crespí, Moll, Aguiló, March, Alonso, Roig, Pons i tants d'altres, no havia estat tan clamorosa com precisament ara, quan es parla de la possibilitat que tenen de convertir-se en força majoritària a les Balears. D'ací a la primavera Pere Sampol i dona Maria Antònia els hauran d'alimentar amb batuts de taronja amb vermell d'ou. Més que sumar vots a les pròpies llistes, Sampol i la senyora hauran de vetllar per evitar l'abstenció del vot televisiu que tenen costum de recollir els socialistes. Sempre els mallorquins arriben a Roma pels camins més envitricollats. I Mallorca serà nacionalista, Déu meu quina paradoxa!, si el PSOE empeny per amunt PSM i UM.