Una vegada més la insultant prepotència dels Estats Unitis ens deixa novament perplexos, i demostra fins on és capaç d'arribar la irracionalitat.

El poble iraquià du uns deu anys sofrint un bloqueig inhumà, amb el propòsit d'enderrocar Saddam Hussein, o almenys que els seus seguidors fanàntics desisteixin en el suport al dictador. Des d'aquí volem felicitar aquesta estratègia, perquè està donant els seus resultats, almenys en les generacions esdevenidores, ja que es conten moltes (sempre massa) morts de nins per malnutrició i manca d'atenció sanitària. Mentre el diví Saddam viu en l'opulència i el luxe.

Però tot allò que ha passat aquests darrers dies ha estat «l'inri» d'unes ments retorçudes que, amb arguments absurds, amaguen interessos obscurs.

Les grotesques explicacions tant de Bill Clinton com de Tony Blair no ens inspiren més que una ràbia tremenda continguda i una preocupació enorme pel benestar i el futur del poble iraquià, que no en tenia prou amb sofrir un dèspota tirà, un embargament, sinó que ara s'han d'amagar com a conillets de les mortíferes joguines dels defensors del Nou Ordre Mundial.

Vergonya aliena és el que sentim per aquests «dirigents» quan sense ni tan sols dubtar ordenen aquestes matances i llavors s'atreveixen a dir que ha estat pel bé de tots.

Vergonya aliena és el que sentim en veure tot un «senyor» president del govern espanyol actuar com un vulgar còmplice i agutzil dels assassins.

I, per cert, aquesta part de la classe política s'atreveix a criticar els fets, que callin i que sàpiguen que no oblidam la seva complicitat en fets que encara estan frescs en la nostra memòria.