En llegir coses com «Els Moros i Cristians participaran a la Universíada 99 si 500 mascles ho volen», és possible que una persona pensi que s'ha errat, no de porta, sinó de segle. L'edició de diumenge passat d'aquest diari mereixia ser guardada per algunes coses, entre les quals figura la informació d'Aina Vives sobre la possible participació dels Moros i Cristians de Pollença a la Universíada. Passada ja la tempesta de si són o no teloners de Miguel Bosé "i sense explicar encara ben bé en quina clau esotèrica es pot entendre que el fill del torero representi les Pitiüses", el problema pren un caire sorprenent. Hi ha detalls, en les declaracions del regidor de Festes, senyor Martí Ochogavía, extraordinàriament carpetovetòniques, d'ecos rupestres. Botó de mostra: «...la majoria de vegades, dins un matrimoni, els dos membres voten el mateix partit polític i la dona pot influir sobre el seu marit i és com si anàs a votar». No hi ha com entrar en un corral una mica revoltat per veure quin ús en fan, els galls, dels esperons. I si fos l'home el qui influís la dona a l'hora de votar? Bé, això sens dubte seria considerat estrictament normal, fins i tot beneficiós per a la democràcia, perquè hem de suposar que l'home està més ben informat i, per tant, els seus consells tenen una base més sòlida. Així ha estat sempre, que no és vera? La solució més adequada és l'adoptada pel senyor Martí Ochogavía, és a dir, no autoritzar el vot de les dones en un afer tan transcendental com és la participació o no dels Moros i Cristians a la Universíada. I no penseu que aquest ultramuntanisme no té bones arrels: es nodreix de la saba de la terra i, a més, ens evoca un corrent semblant de pensament propi d'una certa esquerra: era millor que les dones no votassin, perquè en realitat els qui votarien a través d'elles serien els seus confessors: democràcia a la carta. Ara, segons el senyor Martí Ochogavía, la manca de personalitat i criteri no cauria en el terreny de les dones, manipulables pels seus confessors, sinó en el dels homes, manipulables per les seves dones, en la tradició més torera d'atribuir galons casernaris a l'esposa: sergent, brigada, sempre en la categoria de suboficial, és clar. La tradició segueix viva: els cristians guanyaran la batalla i les dones duen els calçons. Fa empegueir, tot plegat, però les coses són com són, no com podríem pensar que haurien de ser en aquest final de segle. Teatre regional en vena.