Si hi ha una cosa que ha fet possible la transició política
espanyola és el consens. Als vint anys de la Constitució que, amb
tots els seus defectes, ha possibilitat un temps de convivència
excepcional entre nosaltres, convé recordar-ho. I, tal vegada,
tornar-ho a assumir. Les notícies que rebem en aquesta temporada
ens hi obliguen: la lloba sempre està prenyada. I la violència em
sembla ser el signe més indicatiu del que ens està passant. Una
societat violenta és una societat malalta, amb mal futur. I la
nostra, cada vegada més violenta.
El consens neix de la voluntat de diàleg. I el diàleg
s'identifica amb allò que Plató descriu com el discurs socràtic,
que reposa en tres actituds fonamentals, les úniques que el fan
possible.
La primera, la consciència del límit, que s'expressa en la
valoració del no-saber com a possibilitat i no com a desgràcia.
Perquè ningú, ningú absolutament posseeix tota la veritat mai. I
ningú, ningú absolutament sap el que convé a un altre millor que
l'altre. El límit ens obri a l'altre i ens el mostra com a possible
col·laborador en la tasca sempre difícil i perillosa de construir
un espai comú.
La segona, la reciprocitat. En els diàlegs socràtiques es
manifesta en el fet que el preguntador esdevé a l'hora preguntat.
El consens no és mai obra d'un de sol. Sinó de molts. Que, aportant
altres tantes parcialitats, no arriben a la veritat absoluta, que
no existeix, sinó al lloc on serà possible continuar superant les
contradiccions del viure. El consens és sempre precari, perquè és
provisional. Però és l'única possibilitat de futur.
La tercera, l'experiència de la transformació. Em sembla el que
avui ens manca més. Ens hem acostumat massa a substituir el diàleg
per la yuxtaposició de les opinions, sense altre objectiu que
assolir un moment brillant, per tant, efímer, superficial, inútil.
La popularització dels mal anomenats debats televisius en són molt
culpables. Oblidant que el que realment interessa no és tant
conèixer allò que un personatge pensa sobre un tema. Sinó la
construcció de qualque cosa millor amb els materials aportats per
part de tots. És llastimosa la sensació d'esterilitat del diàleg
quan un sap de bell antuvi el que dirà aquell perquè forma part de
tal partit i el que li contestarà l'altre perquè és d'una formació
política contrària. El resultat del diàleg autèntic suposa
engendrar una novetat que no es pot identificar amb cap de les
parts proposades i exposades.
Sens dubte, molt més laboriós que la simple conversa per
entretenir.
Però cent vegades més interessant. I més necessari per a la nostra
forma de viure avui.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.