U na de les novetats més destacables de tot aquest enrenou de l'Internet i el Ciberespai, rau justament en el fet que trenca la disimetria entre receptors i emissors que havien imposat els medis de comunicació tradicional. Ara, gràcies a Internet, diuen que els receptors també poden ser emissors. Aquest és un fet que ha estat explicat a tort i a dret i acostuma a ser un dels primers arguments que un hom treu per defensar les excel·lències de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Posats a explicar-ho amb detall, n'hi ha que es remunten al paper qie feien els capellans des de les trones com intermediaris entre el poder del rei o senyor i els administrats. Paper que la impremta va fer trontollar, però no gaire, atès que l'únic que va canviar va ser que hi va haver més intermediaris. Tot plegat, l'esquema de comunicació va seguir essent el mateix: un emissor que xerrava i molt receptors que escoltaven, aquests darrers amb escasses possibilitats de dir-hi la seva.

L'escola, els diaris, la ràdio, la televisió i els medis de comunicació clàssics són tots figues d'aquest mateix paner: un que xerra i molts que escolten. Els actors, periodistes i mestres han vengut a fer la competència als capellans, ja que poden ser vists com simples intermediaris entre alguna cosa, el que es vol comunicar, i el seu respectiu públic destinatari: telespectadors, lectors, alumnes o feligresos. Per altra banda, cal observar que aquests nous intermediaris actuen, essencialment, per compte dels amos dels medis de producció necessaris per escampar arreu el missatge, siguin emisores de ràdio o televisió, diaris o escoles. En definitiva, la comunicació jerarquitzada requereix de fortes inversions econòmiques per tal de crear i sostenir la infraestructura necessària per captar l'atenció de quanta més gent millor, de tal manera que el nivell d'aquestes inversions acostuma a estar en relació directe amb el volum de l'audiència: a més audiència, més cost i, també, més beneficis potencials.

Per consegüent, amb els medis tradicionals, la magnitut del ridícul al que un hom pot arribar depèn, essencialment, de l'abast de l'audiència que té el medi, és a dir, de les inversions necessàries per arribar a aquesta audiència. Doncs bé, el que també han trencat de forma espectacular Internet i el Ciberespai és precisament aquesta relació audiència/cost, de tal manera que avui, per només quatre reals, és literalment possible fer el ridícul davant una audiència practicament il·limitada i d'abast mundial.

Per afegitó, aquests dies he sabut, gràcies a les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, que a més de poder-me convertir en un emissor d'abast global, he esdevingut tambè una cosa com ara un extraterrestre. Tot va començar quan vaig saber que a la magnífica i exemplar web del Govern balear (www.caib.es) ja s'hi troba disponible un vídeo amb el missatge de Nadal del president Matas. Naturalment em va faltar temps per posar en marxa tota la parafernàlia que m'havia de permetre veure i escoltar la primícia en el meu ordinador. La presentació de la pàgina en la qual es pot veure el missatge és impecable: al costat de la finestra per al vídeo hi ha una altra finestra per la que va desfilant el text del missatge. Una música anuncia la inminent aparició del president, que va precedida d'un text que identifica el que anam a escoltar. I, de sobte, apareixen la sorpresa i el desconcert, quan la inconfundible veu del president escomet, en castellà, el discurs tot dient «Ciudadanos de las Baleares que estáis por el mundo.» (sic). Sense acabar de recuperar-me de l'esglai inicial, tot seguit em començ a demanar (a) si hi ha ciutadans de les Balears que no «estén por el mundo», (b) com ho deuen haver sabut i, sobretot, (c) si era necessari discriminar-los d'aquesta forma. Després, així com ha anat avançant el discurs, m'he adonat que jo no estava entre els destinataris (i no tan sols per la llengua emprada), a poc a poc, m'he anat fent a la dura realitat: sóm un extraterrestre. Ensems anava filant que l'inici hauria pogut ser pitjor i haver començat amb un «Baleáricos todos!» No sé qui m'ha dit que no vagi de bromes i no doni idees.