U na de les novetats més destacables de tot aquest enrenou de
l'Internet i el Ciberespai, rau justament en el fet que trenca la
disimetria entre receptors i emissors que havien imposat els medis
de comunicació tradicional. Ara, gràcies a Internet, diuen que els
receptors també poden ser emissors. Aquest és un fet que ha estat
explicat a tort i a dret i acostuma a ser un dels primers arguments
que un hom treu per defensar les excel·lències de les noves
tecnologies de la informació i de la comunicació. Posats a
explicar-ho amb detall, n'hi ha que es remunten al paper qie feien
els capellans des de les trones com intermediaris entre el poder
del rei o senyor i els administrats. Paper que la impremta va fer
trontollar, però no gaire, atès que l'únic que va canviar va ser
que hi va haver més intermediaris. Tot plegat, l'esquema de
comunicació va seguir essent el mateix: un emissor que xerrava i
molt receptors que escoltaven, aquests darrers amb escasses
possibilitats de dir-hi la seva.
L'escola, els diaris, la ràdio, la televisió i els medis de
comunicació clàssics són tots figues d'aquest mateix paner: un que
xerra i molts que escolten. Els actors, periodistes i mestres han
vengut a fer la competència als capellans, ja que poden ser vists
com simples intermediaris entre alguna cosa, el que es vol
comunicar, i el seu respectiu públic destinatari: telespectadors,
lectors, alumnes o feligresos. Per altra banda, cal observar que
aquests nous intermediaris actuen, essencialment, per compte dels
amos dels medis de producció necessaris per escampar arreu el
missatge, siguin emisores de ràdio o televisió, diaris o escoles.
En definitiva, la comunicació jerarquitzada requereix de fortes
inversions econòmiques per tal de crear i sostenir la
infraestructura necessària per captar l'atenció de quanta més gent
millor, de tal manera que el nivell d'aquestes inversions acostuma
a estar en relació directe amb el volum de l'audiència: a més
audiència, més cost i, també, més beneficis potencials.
Per consegüent, amb els medis tradicionals, la magnitut del
ridícul al que un hom pot arribar depèn, essencialment, de l'abast
de l'audiència que té el medi, és a dir, de les inversions
necessàries per arribar a aquesta audiència. Doncs bé, el que també
han trencat de forma espectacular Internet i el Ciberespai és
precisament aquesta relació audiència/cost, de tal manera que avui,
per només quatre reals, és literalment possible fer el ridícul
davant una audiència practicament il·limitada i d'abast
mundial.
Per afegitó, aquests dies he sabut, gràcies a les noves
tecnologies de la informació i de la comunicació, que a més de
poder-me convertir en un emissor d'abast global, he esdevingut
tambè una cosa com ara un extraterrestre. Tot va començar quan vaig
saber que a la magnífica i exemplar web del Govern balear
(www.caib.es) ja s'hi troba disponible un vídeo amb el missatge de
Nadal del president Matas. Naturalment em va faltar temps per posar
en marxa tota la parafernàlia que m'havia de permetre veure i
escoltar la primícia en el meu ordinador. La presentació de la
pàgina en la qual es pot veure el missatge és impecable: al costat
de la finestra per al vídeo hi ha una altra finestra per la que va
desfilant el text del missatge. Una música anuncia la inminent
aparició del president, que va precedida d'un text que identifica
el que anam a escoltar. I, de sobte, apareixen la sorpresa i el
desconcert, quan la inconfundible veu del president escomet, en
castellà, el discurs tot dient «Ciudadanos de las Baleares que
estáis por el mundo.» (sic). Sense acabar de recuperar-me de
l'esglai inicial, tot seguit em començ a demanar (a) si hi ha
ciutadans de les Balears que no «estén por el mundo», (b) com ho
deuen haver sabut i, sobretot, (c) si era necessari discriminar-los
d'aquesta forma. Després, així com ha anat avançant el discurs,
m'he adonat que jo no estava entre els destinataris (i no tan sols
per la llengua emprada), a poc a poc, m'he anat fent a la dura
realitat: sóm un extraterrestre. Ensems anava filant que l'inici
hauria pogut ser pitjor i haver començat amb un «Baleáricos todos!»
No sé qui m'ha dit que no vagi de bromes i no doni idees.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.