cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 15°
15°

Papallona

Quan una veu altafònica i anònima i "suposo" llargament ensinistrada anuncia que l'avió sortirà amb un retard mínim de dues hores, sense afegir-hi cap més explicació, la gent reacciona de manera diversa. Molts rebufen, i sobre el fons del rebuf col·lectiu se sent flastomar algú. N'hi havia que seien i s'aixequen, i viceversa. El primer gest mecànic d'un bon grapat és agafar sincrònicament el mòbil o cercar una cabina (un monopoli de fet dóna una mà a d'altre, encaixada de mans, handshaking, es diu la figura). Els grups de sempre es destaquen en l'aplec que involuntàriament i aleatòria formen: els soldats, els executius, els japonesos, les famílies amb nins, les diverses parelles, els avis, les jovenetes amb el melic visible, els estudiants. Altres agafen el diari o les revistes de no gaire alçada intel·lectual i recomencen a fullejar-les amb desgana. Un espavilat amb cara i uniforme d'arquitecte obre un portàtil i comença a fer línies del que sembla un estadi: és darrere meu i veig prou bé la pantalla. Estic per fixar-me en el model, però em recordo que no necessito per a res un portàtil. Un passatger almenys, jo, va a fer una reclamació, convençut de la inutilitat radical de l'acció, tret del guany psicològic d'oposar alguna acció a la frustració. La reclamació li costa fer tres cues i l'entreté uns trenta minuts. Dones rosses porten ulleres blaves metàl·liques i amb els braços curulls de polseres d'or i de filets de colors fumen cigarrets rossos que els fan mal tot i que no s'ho creguin i tot i que no s'ho mereixin. El temps passa. Saludo fugaçment un conegut, sense la incomoditat de no trobar tema de conversa: ja hi tornem, no hi ha dret, etcètera de tòpics. Ningú no dóna explicacions. Ningú no les demana. Tot segueix igual. A poc a poc, el difús grup s'encalma. No fa gaire els diaris explicaven que Blair digué a Borrell que s'han d'emprar mitjans moderats per aconseguir fins radicals, crec. Els en puc suggerir un parell, de mitjans moderats, i alguns més de radicals. La gent no es queixa. És tard i qui més qui menys sap que no hi ha res a fer, o du damunt el cansament de tot el dia. Mentre som al triangle o mòdul o el que sigui d'espera pensem que les coses no poden anar pitjor. Ens equivoquem. Després de les dues hores ens tindran quaranta minuts dins l'avió aturat, amb un magre aire condicionat i un xiulet insuportable, fent punts per provocar un atac de pànic a algú. Em sento candidat. Els amants s'hauran d'esperar fins que la companyia aèria o qui sap qui permetin el seu encontre carnal, que potser el cansament afegit o l'emprenyament o ambdues o més coses afectarà. Sento un luxemburguès que ja ha estat beneït amb dues hores de retard en el seu anterior vol. Parla d'una entrevista important i diu no sé què d'Europa. Qui els compensarà? Ningú. I així tots. Què? Se't veia preocupat perquè no trobaves tema per l'article. Tranquil. Els temes de sempre són més vius que mai.

Josep M. Llauradó, escriptor. (jmllpUarrakis.es)

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.